ÉS UNA MARATÓ, I SOM A MIG CAMÍ

Quan anem en cotxe i tenim pressa no ens fixem gaire en el que hi ha al llarg de recorregut, de fet no el gaudim, estem tant i tant capficats amb el punt d'arribada que ens passa per alt tota la resta.

Viure, vol dir tenir paciència, vol dir mirar el nostre entorn, vol dir aturar-nos i agafar forces per a la següent etapa, vol dir saber quins són els nostres competidors i els nostres adversaris (que no és ben bé el mateix), quines són les seves forces i les seves capacitats i, sobretot, quines són les nostres.

Com a país ens cal saber on volem anar. Ara sembla que ho tenim força clar, no tothom, però una bona part em sembla que sí.

Ara ens toca augmentar la base social, la potència del motor, i és evident que la primera cosa que ens cal, si volem que aquests nostres conciutadans ens escoltin, és saber què volen i perquè, i com molts de nosaltres ja l'hem fet aquest llarg camí, en sabem les dificultats, les alegries i els esculls i, per tant, ens cal tenir paciència, però també constància.

No vàrem nàixer independentistes, ens n'hem tornat per raons del tot diferents, per això ens cal fer tot el que sigui possible per entendre els qui encara no en són, i potser no en seran mai, però només des del coneixement mutu arribarem a un punt en què, encara que no estiguem d'acord amb el que volem uns i altres, ens respectem i convivim com un sol poble; un poble en què hi caben molts punts de vista i objectius vitals del tot diferents i, fins i tot, contraposats, però que té i respecta un pòsit comú.

REINO-REPÚBLICA

Des del meu parcial punt de vista no és que no tinguem res a fer-hi dintre el “Reino de España”, sinó que, molt possiblement, tampoc si fos una república. La història ens ensenya que poca cosa en podem esperar d’España, sigui “Reino o República”. El problema fonamental no és aquest, sinó que la dificultat més gran és la manera que tenen, una bona part dels espanyols (algú em dirà que és l’estat i no pas la gent), d'entendre la seva història i la seva vida. Una història que els ha ensenyat que són un poble guerrer, un poble que no es rendeix, que mai no negocia i que, en cas de conflicte, només existeixen: la victòria o la mort. I l’estat l’han estructurat així.

De fet, una anàlisi una mica menys anecdòtica de la seva història els portaria a adonar-se que en molts de casos han estat uns bon negociadors i no els ha anat pas malament, però com que des de finals del segle XIX sempre els ha tocat el rebre i han anat perdent tot el seu immens poder territorial i colonial, ara se senten -històricament- vexats, humiliats i que la seva història d’estat imperial ja ha passat, però encara els queda una pedra a la sabata i l'estan intentant assimilar/absorbir: Catalunya.

Si fins i tot una de les raons fonamentals per “el Alzamiento Nacional” dels generals feixistes, va ser la «unidad de España» i l'assimilació de Catalunya. Després li varen seguir quasi bé 40 anys de dictadura (em sembla recordar que també deien que era un estat de dret).

FER REPÚBLICA

Per a poder continuar corrent aquesta llarga marató ens hauríem de preocupar de no parlar tant, el silenci va bé per a la reflexió, i començar a anar eixamplant la República. De moment, i durant força temps, no serà pas una República jurídica, però cal que sigui una República social i justa, una República cohesionadora i convivencial, una República solidària i col·laborativa, una República que valori els drets humans i els exerceixi, una República científica, musical i ecològica, una República sense diferències econòmiques per raó de gènere, una República on els infants no s’hagin de separar de les famílies a cap edat, una República amb un, encara millor, sistema públic docent, sanitari,  científic ..., una República centrada en els municipis al servei dels ciutadans (no oblidem el pes econòmic i polític de les diputacions) i, cohesionant-ho tot, la Generalitat.

Com podeu comprovar no hi poso gaire res que no sigui possible, ni tampoc que no s’hagi començat a fer, recordeu que som a mitja cursa i és fàcil que les forces ens fallin, a partir d’ara, per acabar la cursa de la nostra vida com a poble, a més de la força física, ens cal una gran força mental, una gran capacitat de constància i esforç.

COSES QUE POTSER PODEM CANVIAR

Independentment del que decideixin els que es diuen “jutges imparcials”, i malgrat el 155 i les moltes barrabassades jurídiques per part dels tribunals, hem de procurar trobar les vies per assegurar el nostre futur com a poble, per assegurar els avenços que anem fent.

Per estrany que us pugui semblar hi ha alguns aspectes que l’estat espanyol no ha pogut tocar, i són aquelles entitats i organitzacions que no depenien exclusivament de la Generalitat, que estaven participades per altres territoris i, fins i tot, per altres governs. A partir d’ara hem de procurar afinar molt més per a poder salvaguardar tot allò que anem fent. No pot ser que cometem les mateixes equivocacions.

España ha demostrat que té molta força física i jurídica, pot permetre’s rebregar tots els drets mentre toqui el rebre als catalans i a les institucions catalanes, nosaltres hi hem d’oposar intel·ligència, diversitat i una participació ampliada (fora de la jurisdicció oficial espanyola, si és possible), segur que és més difícil, però també és més segur. És com es va fer el referèndum de l’u d’octubre o el que es fa per mantenir la Fundació  Ramon Llull, i d’altres.

A partir d’ara aniria bé que el govern encarrilés, fixés les línies de futur i les accions prioritàries, però que fos la societat (associacions, entitats, fundacions, ajuntaments, diputacions) la qui s’organitzés per a fer-ho, així assoliríem una societat molt més republicana. El govern hi posaria la fàbrica i dissenyaria el motor però la societat el faria i hi posaria l’energia. Encara que España ocupés un altre cop la fàbrica, el motor continuaria funcionant.

Tot plegat no és cap novetat, és el que hem fet des de fa molt de temps, des del temps de la dictadura i des d'abans: Escoltisme, Òmnium Cultural, Enciclopèdia Catalana, Assemblea de Catalunya, Congrés de Cultura Catalana, Escoles d’Estiu, l’ANC, corals, esbarts, grups de teatre o organitzacions per a la festa major, colles castelleres, penyes de futbol, gremis, associacions de tot tipus: de veïns, científiques, culturals, ONG, professionals, ecologistes, esportives ...  (en aquests punts hi és tothom).

Només ens cal continuar i potenciar-ho una mica més, perquè fer República també és això i, com a toc final potenciador de totes les iniciatives, fer una amalgama organitzativa entre el Congrés de Cultura Catalana i l’Assemblea de Catalunya que abasti tot el territori, i que el Parlament posi en marxa lleis com la de pobresa energètica i moltes d’altres de semblants que, més que lleis socials, les hauríem de qualificar, ja en el seu títol, com a lleis per a l’aplicació dels drets humans.

Recordeu que com deia en Joan Fuster, i m’ha recordat en Toni Soler: La política que no fem nosaltres la faran contra nosaltres.

F. Ponsatí

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguaoral.cat