PA CHULOS, NOSOTROS!

Després de llegir el document que es va presentar amb el títol: El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya. L’aprenentatge i l’ús de les llengües en un context educatiu multilingüe i multicultural.

Arribo a una conclusió: el títol que hi he posat, a aquest article, escau.

El text presentat, és força segur que el signarien els danesos, els holandesos, els noruecs, els suecs, ...(amb uns sistemes educatius, tots ells, exemples de domini d’altres llengües, sobretot de l’anglès, a part de la seva), però abans, segur, ben segur, que hi haurien posat quelcom semblant a: “Sense cap perjudici en el domini de la llengua general de cohesió social (el danès, l’holandès, el noruec, el suec, ...)”.

I si no us ho creieu mireu a quines edats introdueixen la primera i la segona llengües estrangeres, i no fan gaires invents. Les comparances entre sistemes educatius, a vegades, serveix per adonar-nos que som més papistes que el papa, i que sempre volem ser els primers de la classe i donar lliçons a tothom, però no encarem la qüestió que em sembla primordial: "Si no volem desaparèixer com a poble, el català ha d’esdevenir la llengua general de cohesió social", amb tots els respectes per a l’espanyol i la resta de les dues-centes llengües que es parlen, però ens cal una llengua general de cohesió social i, ara per ara, no és el català, i la proposta del departament se n’allunya, diguin el que diguin.

A vegades em sembla que alguns dels peixos grossos d’ERC en el seu afany de figurar uns més que els altres (hi ha una guerra interna sobre qui succeirà l’Oriol Junqueras), han decidit tirar pel dret, i el resultat és que qui en surt perjudicat, i molt, és el país. Molta modernitat, molta teòrica neurociència i, molt dissimuladament van diluint el paper del català dins el sistema educatiu. 

Han estat incapaços de deixar ben clar, d’entrada, que: "Tot el que es proposa es fa amb el benentès que el català, com a llengua pròpia de Catalunya i llengua de cohesió social general, ha de ser la llengua vehicular i primordial de tot l’ensenyament obligatori, i els alumnes l’han de dominar en tots els seus aspectes i manifestacions."

Vaja que molt treure pit, però em sembla que s’han cagat a les calces. Com sempre s’han muntat la pel·lícula de com més moderns i innovadors millor, sense tenir en compte, per a res, les necessitats de cohesió social, actuals i futures i, a més, sense fer cap mena de avaluació seriosa (d’uns quants cursos) de la seva proposta. “Visca els teòrics irresponsables!”

Si els estats consolidats i democràtics, com els que he citat més amunt, amb societats força cohesionades, encara que tinguin un alt percentatge d’immigració, i que disposen de totes les capacitats legislatives a les seves mans, no fan el que proposa el departament, per alguna raó serà.

Perquè nosaltres ens pensem que som més macos i més trempats que ells, quan, de fet, no disposem de quasi bé cap eina legislativa i sempre anem amb una sabata i una espardenya, i amb un estat en contra que procura, constantment, trobar la manera de fer-nos la punyeta (per no posar-hi “esclafar-nos”)?

Deixo a part una reflexió sobre els sistemes educatius alemanys i anglesos, perquè, per a ells, si un infant no domina molt i molt bé la llengua general de cohesió social (l’alemany o l’anglès) malament rai!, perquè els seus sistemes educatius són d’una duresa que, per a nosaltres, em sembla que ens resultaria del tot incomprensible. Per a ells, la llengua social de cohesió social és l’eix sobre el qual es discrimina el camí educatiu de cada infant.

No ens cal arribar a aquests extrems, i em sembla molt bé que no ho fem, però potser no ens aniria pas gens malament emmirallar-nos amb els danesos o els holandesos, i no voler ser la més bonica del ball ni, encara menys, voler ser la primera de la classe que dóna lliçons a tothom. Les proves, en educació, s’haurien de fer amb gasosa i amb el fre de mà posat.

Sembla que no s’adonin que el català, per alguns alumnes, no és la primera llengua, ni la segona, ni la tercera, a vegades, i que si realment es vol que la societat del futur sigui cohesionada socialment i que les persones disposin d’un pòsit cultural i lingüístic comú (a part del que cadascú hi pugui aportar) cal que el sistema educatiu ho faciliti de forma prioritària i sistemàtica, sinó, qualsevol cosa que es faci només servirà per ampliar les diferències socials.

A vegades, em sembla que els cervells pensants sobre qüestions educatives no s’adonen de la importància que té, per a la societat, el poder disposar d’una llengua i un pòsit cultural comú.

I, per a tots aquells que dedueixin coses que no dic, aclareixo: Del que estic dient no interpreteu que no cal que tothom sàpiga més d’una llengua, i les sàpiga bé, però, aquest objectiu, s’ha d’assolir sense perdre de vista l’altre objectiu, socialment prioritari i fonamental, la necessitat, com a poble, de fer que el català esdevingui  la llengua comuna general de cohesió social.

El més fotut del cas és que es podria aconseguir sense fer invents postmoderns. Potser aniríem millor si en comptes de voler ser els més avançats i els més innovadors penséssim que els infants, per a poder construir i poder aprofitar tot el que el sistema educatiu els posa a l’abast, els cal disposar d’uns bons fonaments i d’uns ferms pilars estructurals en català i, per assolir-ho, no cal bandejar cap altra llengua familiar o de l’entorn. Ara bé, cal haver situat el català oral com a eina prioritària de comunicació a tota l’escolaritat obligatòria.

Amb un bon domini oral de la llengua és molt més fàcil que la mainada esdevingui lectora hàbil i que pugui disposar de les eines necessàries per a poder–se expressar, oralment i per escrit, de forma socialment correcta, i no només en català, sinó també en aquelles altres llengües que conegui.

Siguin una mica més humils, i mirin què fan en altres llocs més assenyats i que tenen moltes menys dificultats legislatives que nosaltres, mentrestant, desin la seva proposta en un calaix. Encara que estic segur que no em faran cap mena de cas, perquè el que realment els importa és el lluïment i no trepitgen de peus a terra.

F. Ponsatí

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, siguin lectors hàbils i siguin capaços d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.

I SI PENSÉSSIM QUE SÓN PERSONES MALALTES?

Evidentment, en un tema tan delicat no espero que tothom estigui d'acord amb el plantejament que faig, però si quan arribeu al final us sembla que el que he fet és justificar, en comptes de cercar solucions, és que m'he explicat molt malament. Disculpeu-me.

Considero que el nombre de situacions de violència de gènere, tant si són d’un tipus com d’un altre, no és una raó suficientment vàlida com per a tractar-les de diferent manera, o bé tothom té els mateixos drets i deures, o bé no, i, aleshores més val dir-ho així.

Des de fa força temps no acabo d’entendre moltes de les informacions o notícies que es donen sobre violència de gènere. Si qui exerceix violència és un home, és que és dolent, malvat, però si qui l’exerceix és una dona, és que no sabem què li va passar, tenia problemes,...

Són dues vares de mesurar que el vocabulari reflecteix, en un cas és violència masclista (tots els mascles són violents, és el que diu la frase) i en l’altre, mai, mai, he sentit dir violència feminista o alguna cosa per l’estil, que seria el corresponent de gènere, com a màxim he sentit dir-ne infanticidi, parricidi o violència de gènere, que és el que em sembla realment adequat per a tots els casos i situacions.

Segurament hauríem de pensar que en la immensa majoria de les situacions de violència de gènere qui exerceix violència sobre una altra persona és que està malalta i que, molt possiblement, és una persona que es troba en una situació límit que no comprèn ni controla, i que només troba sortida a través de l’anorreament de tothom qui l’envolta, que són als qui fa responsables del seu enfonsament personal (psíquic) i, a voltes, també econòmic i social.

Per això, no té res d’estrany que, en molts de casos, un cop portada a terme la que hauria de ser la seva revenja/venjança alliberadora sobre els qui li sembla que l’han portada al fons del pou, adonant-se que tot continua igual i que res s’ha arreglat, i que encara se sent pitjor, arribi al suïcidi o a l’intent de suïcidi. I, en d’altres casos, només es trobi una sortida, directament, a través del suïcidi.

Moltes són persones que estan malaltes i ningú se n’adona perquè arriben a un punt sense retorn de forma gradual i silenciosa, a través del dia a dia, de múltiples frustracions i nul·les gratificacions o esperances, moltes vegades conseqüència d’una violència que no es veu, però es pateix, la psicològica, d’altres per raons encara més difícils de controlar perquè les porten a sobre des de fa molt de temps, perquè són d’arrel cultural o familiar. Aquestes persones van quedant arraconades del seu entorn més fonamental, la família, i aquest arraconament les porta al trencament intern i a caure al fons d’un pou insondable, ple només de desesperació, por, ràbia i ganes de fer mal. Se senten que no són res, i responsabilitzen de la seva situació les persones més properes.

Si no es té en compte el que acabo d’exposar, es fa del tot incomprensible que un pare se suïcidi amb el seu cotxe, havent-hi el seu fill a dins, o que una mare es llanci pel balcó amb la seva filla als braços. Per aquestes persones, i moltes d’altres, el pou s’ha tancat i s’ha transformat en una fosca cova, on s’hi s’estan ofegant i no albiren ni la més mínima llum d’esperança de futur, només volen acabar el patiment com més aviat millor.

Potser en comptes de posar tant l’accent en les actuacions judicials i policials, començaria a ser el moment de plantejar-nos si, en els casos de violència de gènere, més que policies i jutges (que només haurien de ser necessaris per aturar una possible escalada i comprovar, de forma immediata i ràpida, si realment la situació és de violència de gènere o és una altra cosa), el primer que caldria seria tractar de forma obligada, a través de personal especialitzat, directament i personalment, l’arrel i la situació de la persona o persones implicades, i fer-los reflexionar i comprendre les pròpies actuacions i les raons que les han portades a aquelles actuacions i situació. És el primer pas per a evitar-les en el futur.

Em sembla que si la formació/construcció d’una família és un aspecte important per a la societat, la seva desestructuració i/o dissolució també ho haurien de ser. És evident que l’estimació i la capacitat de convivència, a vegades, s’esgoten i, en aquests casos, és millor una separació que no pas una convivència forçada, i s’hi haurien de posar mitjans eficients (ràpids i equitatius) perquè fos el menys traumàtica possible per a totes les parts, adults i infants.

En el cas de desestructuració i/o dissolució caldria que hi hagués un conjunt d’equips interdisciplinaris, psiquiatres, psicòlegs, pedagogs, assistents socials, advocats, consellers matrimonials, mitjancers ... (segurament cada cas és diferent) que podria fer més per evitar noves situacions de violència de gènere i reconduir-ne moltes d’altres que no pas lleis més dures, policies i jutges que, com s’ha comprovat fins ara, no són un sistema gaire eficient.

Com que la prevenció és sempre la millor eina, possiblement amb un bon treball informatiu i força sistemàtic als centres educatius, acompanyat d’un aprenentatge pràctic extraescolar, per a tots els alumnes, de com cuinar alguns dels aliments més usuals, què cal tenir en compte quan es renta la roba o els plats (encara que es faci amb una màquina), els aspectes primordials de neteja de l’espai de convivència, les diverses situacions d’interacció personal que cal que es manifestin de forma respectuosa i flexible, admetent que hi ha diferents maneres de fer la mateixa cosa, possiblement ajudarien, ja des d’ara, i encara més en el futur, a no crear situacions de dependència, i la convivència familiar en sortiria reforçada perquè seria volguda.

F. Ponsatí

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.  

NO US AGRADARÀ, PERÒ ... PENSEU-HI

Em sembla del tot inversemblant que es demani al govern actual que faci efectiu l’u d’octubre del 2017 (per molt que fos al programa) i, en canvi, quan era el moment, no es va fer amb l’anterior, que és el qui va organitzar el referèndum que ens va permetre expressar-nos i, malgrat el que acabo d’escriure, mai li estaré prou agraït.

Sembla que a voltes oblidem que totes les monedes tenen, com a mínim, dues cares i que el que per una cara és un manament ciutadà que s’ha de portar a terme immediatament, per l’altra és un pas més, però no suficient, cap a la independència, i això sense posar en dubte, com a objectiu, el manament ciutadà.

Des de l’autonomisme en el qual, encara estem instal·lats, és impossible, fent un salt, arribar a la independència, la distància entre els trapezis és massa gran i la patacada és assegurada. Podria ser mortal si no hi hagués una bona xarxa de suport ciutadana, per sort, en el nostre cas, hi és.

En canvi, des del federalisme sí que em sembla possible arribar a la independència. Evidentment, sempre que el federalisme que s’implantés fos realment un sistema federal, i no pas la caseta de la “señorita Pepis”, com seria un federalisme autonomista, un canvi de nom.

PROPOSTES RELATIVES AL SISTEMA JUDICIAL

Em sembla força evident que moltes de les propostes no tenen res de nou, però com que moltes varen xocar amb un immobilisme total d’arrel franquista, tant TC, com a “las Cortes”, les torno a plantejar.

Els fets d’aquests últims tres anys i mig han posat de relleu que encara hi ha alguns esculls pseudofranquistes, o feixistes del tot, que cal esporgar i, el més rellevant de tots ells és l’estructura del sistema judicial. Cal una transformació a fons del sistema judicial i, per començar cal la supressió d’arrel de l’Audiència Nacional, la transformació del TS en un tribunal que no jutgi, sinó que només coordini. El tribunal superior de justícia ha de ser l’òrgan màxim judicial del nostre país (malgrat que alguns dels seus membres menyspreïn públicament la meitat dels catalans, com va fer, fa pocs dies, el seu president, el Sr. Barrientos) i, finalment, la supressió del Consell General del Poder Judicial (Lesmes i cia) perquè no tenen cap mena de raó de ser des del moment que els òrgans judicials màxims, als territoris, han de ser els tribunals superiors de justícia. Si la policia pot estar descentralitzada, la justícia també, com  mínim a Catalunya. Si a España volguessin continuar com fins ara, seria el seu problema, no pas el nostre.

No ens oblidem del tribunal de comptes, que t’imposa la pena abans de jutjar-te, i si després resulta que no et troben culpable, et fots!, de totes no ens hauria pas d’estranyar, fa igual que el TS.

El TC, segurament, el millor seria suprimir-lo, però si ha de continuar només s’hauria de poder ocupar de donar el seu punt de vista sobre divergències entre governs, i hauria de donar el mateix tractament a totes les reclamacions, sense prioritzacions ni tractes de favor, i també hauria d’actuar en situacions de lesió dels drets fonamentals de les persones. Mai el TC hauria de poder dictaminar sobre normes aprovades en referèndum. Les normes aprovades en referèndum han de quedar incorporades, automàticament, a les constitucions.

El sistema judicial està format per persones, i cal recordar-los que són funcionaris que paguem entre tots i, per tant, han d’estar al servei de les persones i no pas dels interessos de l’organització estatal, federal o empresarial, encara que alguns d’ells sembla que ho hagin oblidat. Un funcionari que menyspreï els ciutadans hauria de ser, immediatament, expedientat, encara que alguns manaires del sistema judicial es pensen que tenen butlla total i poden dir i fer el que els sembli.

Els jutges han de ser persones de reconeguda vàlua, seny i coneixement de la societat a la qual han de servir i, per tant, encara que siguin funcionaris, la seva destinació i carrera haurien de dependre de la seva actuació i de la valoració que en faci una comissió independent de ciutadans de l’àrea on estigui treballant el jutge, o bé d’unes comissions relativament estables,  però també independents i no fixes, o una barreja de tots dos sistemes. En tots els casos les avaluacions haurien de ser públiques i publicitades. Als territoris que així ho haguessin decidit, les comissions estarien previstes dintre l’estructura de la seva organització judicial culminada en un tribunal superior de justícia.

Cal una renovació urgent del personal del sistema judicial, semblant a la que es va fer amb l’exèrcit. Jubilacions anticipades i la incorporació de nou personal a través de concurs-oposició (primer el concurs de mèrits i després l’oposició), i no pas només d’oposicions, com fins ara, que com s’està demostrant no són cap garantia de saviesa, imparcialitat, justícia equitativa, coneixement del territori i arrelament, sinó més aviat tot el contrari.

PROPOSTES PER A LES FUTURES CONSTITUCIONS DEL PAÍS

A més de les propostes sobre les reformes del sistema judicial que em semblen indispensables i urgents, en calen d’altres. Com a mínim caldria:

Que hi hagués un pacte fiscal seriós que fes que tots els impostos es gestionessin des de la Generalitat, i des de la hisenda catalana es traspassés, anualment, a la caixa comuna un màxim d’un 2% per atendre la solidaritat i les despeses d’organització de l’estat.

Competències plenes, exclusives i úniques en tots allò que afecta Catalunya a excepció de l’exèrcit i les relacions exteriors (que haurien de ser compartides).

Cap norma legal no hauria de ser d’aplicació a Catalunya si no hi hagués l’aprovació del Parlament, en els casos de les lleis, o del Govern de la Generalitat en tots els altres casos, i sempre després de la seva publicació al DOGC.

L’única policia de Catalunya haurien de ser els Mossos d’Esquadra (encara que per ara no són gaire de refiar, però els altres són molt pitjor) i les policies locals, la resta d’organitzacions policials no podrien tenir efectius al territori sense el permís del Govern de la Generalitat.

Les unitats de l’exèrcit que estiguessin ubicades a Catalunya (cal no oblidar que són funcionaris que paguem entre tots), no haurien de poder augmentar el nombre d’efectius, ni canviar-ne la seva tipologia sense el permís del Parlament i, haurien d’informar i justificar, davant el Govern de la Generalitat, totes aquelles actuacions, moviments o exercicis que volguessin fer, i fer-ho amb prou antelació com per poder-ne assabentar als veïns i localitats afectades. En el cas que el Govern considerés que no tenen cap justificació o que les molèsties per a la ciutadania superen els possibles beneficis, no es podrien fer.

PROPOSTES PER A UNA ACTUACIÓ URGENT

Com a mínim, i de forma immediata, cal posar en marxa totes les propostes socials aprovades a l’anterior legislatura, i fer-ho abans de Nadal. Proposaria, per a totes elles, el tràmit d’urgència i en bloc. Evidentment, no m’estaria a l’espera que el govern central desbloquegés els recursos d’inconstitucionalitat.

Les necessitats de les persones i de la societat són prioritàries.

Pel que fa a las “Cortes”, cal la derogació de la llei de partits i d’altres lleis que estan sent aplicades com a eines per a reprimir la llibertat d’expressió i d’altres drets fonamentals.

CALEN MÉS CÈNTIMS

Com que per a poder pagar tot el que costarien les propostes encara pendents d’aprovació i d’altres de semblants, caldria que es disposés de prou fons  econòmic, el primer que cal fer és repassar i esporgar el deute de la Generalitat (menys deute, menys problemes). Del deute cal descomptar tots els interessos pagats fins ara a l’estat, s’ha de descomptar tot l’infrafinançament, s’han de descomptar els deutes acumulats (i els seus interessos) com a conseqüència de l’incompliment de les obligacions contretes pel govern central i que se n’ha hagut de fer càrrec la Generalitat.

S’ha de tenir en compte que els cèntims que ens han transferit a través del FLA eren cèntims nostres que havíem traspassat a España via impostos i que, per tant, no se’ns poden retornar demanant-nos interessos, perquè són cèntims públics. Que no estiguessin a la nostra disposició no pressuposa que no fossin nostres, només és tractava d’una situació administrativa de dipòsit previ al seu ús. La Hisenda espanyola, amb els nostres impostos, no pot comportar-se com un banc, és un servei públic (bé, o ho era fins que hi va aterrar el PP), per tant, no es poden cobrar interessos pels cèntims que la Hisenda espanyola ens hagi pogut retornar o que ho pugui fer en el futur.

Mentrestant, cal no oblidar, també, que és necessari augmentar els ingressos a disposició. A part d’augmentar immediatament el percentatge que correspon a Catalunya per a diferents impostos,  caldrà augmentar la càrrega impositiva d’altres, i procurar que, de forma immediata, s’anul·li la directriu d’Hisenda que grava les subvencions (si els governants disposen d’aquests cèntims és perquè són fruit d’impostos, i que tornaran a ser gravats en el moment que es facin servir per a l’adquisició de bens i serveis per part de les entitats que han rebut les subvencions), per tant, no és lògic ni just gravar-los quan es lliura la subvenció, perquè només hi ha un traspàs que no pressuposa cap mena d’intercanvi comercial, ni cap benefici financer, encara que hi hagi un increment comptable, el qual serà gravat en el moment que es faci servir. 

De fet, una subvenció, és una delegació de la capacitat d’ús d’uns cèntims, per això l’entitat receptora els ha de justificar davant de qui li ha fet la delegació d’ús. Suposo que no cal recordar que els beneficis producte de l’especulació borsària tenen un gravamen mínim, quan en tenen.

L’ALLAU DE MENORS NO ACOMPANYATS

Una cosa és rebre’n uns centenars cada any, com fins l’any passat, i una altra de molt diferent és rebre’n milers. Quan passa això és que els responsables que fins ara havien estat repartint els menors no acompanyats per tot el seu “territorio nacional” han decidit castigar-nos i traslladar-los quasi bé tots a Catalunya, fent que les nostres possibilitats d’acollida, que fins ara eren adequades, encara que ja justejaven, ara, siguin del tot insuficients, precàries i es col·lapsi el sistema d’acollida.

Sembla que amb una alta freqüència, alguns diuen diàriament, arriba un autocar ple de menors no acompanyats. També és evident que si vénen en autocar és que algú els hi ha fet pujar i ha marcat la destinació. Realment totes les altres institucions i governs territorials (del seu solidari estat) reben un autocar diari o semblantment, o és només Catalunya?

Si pràcticament cap govern de la resta d’aquest estat (tan i tan solidari), no rep menors no acompanyats en un nombre semblant a nosaltres, és que estem davant d’una actuació política que només pretén incrementar la manca de recursos de la Generalitat i trencar la convivència, amb la inestimable col·laboració de la fiscalia i del “ministerio” corresponent.

Caldria que el Conseller se n’informés i, si les meves sospites són certes, li demanaria que, de forma silenciosa i sense fer-ne cap mena de propaganda, cada nou autocar que arribés li fes girar cua, escortat pels Mossos, cap al seu punt del seu origen o cap a Madrid. Segur que es posarien les piles de seguida, a més a més, això també és segur, de tractar-nos d’insolidaris i posar-nos a parir (per uns quants insults més, és igual). Potser no seria la millor solució per a la mainada que seria dalt d’aquells autocars, però com a mínim es propiciaria un tractament territorial i econòmic més just. Si es vol ser tingut en compte, a vegades, cal trencar un plat.

F. Ponsatí

PS: Ens cal una societat futura més justa i amb uns bons fonaments de cohesió social i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des del sistema educatiu del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries i, alhora, enfortir la cohesió social, actual i futura.

Per començar a assolir-ho ens cal que, com a mínim, TOTA la mainada quan acabi la primària i encara més la secundària, sàpiga llegir bé i comprensivament, i sigui capaç d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma coherent i socialment correcta.