EL JUTGE JUST

Un rei d’Algèria que es deia Bauakas, volia saber si era cert el que havia sentit dir sobre un jutge que vivia en una de les seves ciutats, i que era capaç de discernir la veritat en un moment, sense deixar-se enredar per cap bergant. Bauakas es va vestir com si fos un marxant i se’n va anar a cavall cap a la ciutat on vivia el jutge.

Quan va entrar-hi, un captaire esguerrat se li va acostar i li va demanar una caritat. Bauakas li va donar diners i, quan ja se n’anava, el captaire se li va arrapar al vestit.

 Què vols ara? – va preguntar –li el rei-. No t’he donat diners?

 M’has fet una caritat –va dir el captaire- ara fes-me un favor. Deixa’m venir amb tu a cavall fins a la plaça major, que, si no, els cavalls i els camells em trepitgen.

Bauakas el va deixar seure darrere seu sobre el cavall, i el va portar fins la plaça major. Allà es va aturar perquè baixés, però el captaire es va negar a desmuntar.

 Ja hem arribat a la plaça. Que no baixes? –va preguntar-li Bauakas.

Per què hauria de fer-ho? -va contestar el captaire. Aquest cavall és meu. Si no me’l vols tornar, haurem d’anar a veure el jutge.

Sentint com es barallaven, la gent es va reunir al seu voltant, cridant:

- Aneu a trobar el jutge! Ell us ho decidirà!

Bauakas i el captaire així ho van fer. Com que al jutjat hi havia diversa gent, el jutge els atenia per torn.  Abans que els toqués a ells, Bauakas i el captaire van sentir un lletrat i un pagès. Hi havia anat a causa d’una dona: el pagès deia que era la seva muller, i el lletrat que era la seva. El jutge se’ls va escoltar tots dos, va callar un moment i aleshores va dir:

- Que la dona es quedi aquí amb mi, i vosaltres torneu demà.

Quan se’n van haver anat, un carnisser i un tractant d’oli es van presentar davant del jutge. El carnisser anava tot cobert de sang, i el tractant d’oli, d’oli. El carnisser portava uns diners a la mà i el tractant d’oli la hi tenia agafada.

Estava comprant oli a aquest home – va dir el carnisser-, i quan em treia el portamonedes per tal de pagar-l’hi, m’ha agafat la mà i ha intentat de prendre’m tots els diners. Per això us hem vingut a veure així, jo agafant el portamonedes i ell agafant-me la mà. Però els diners són meus i ell és un lladre.

Aleshores va parlar el tractant d’oli:

Això no és veritat – va dir. El carnisser m’ha vingut a comprar oli, i quan jo li n’he vessat una gerra, m’ha demanat que li descanviés una moneda d’or. Quan jo m’he tret els diners i els he posat sobre el banc, ell els ha agafats i ha intentat d’escapar-se. Jo li  he agafat la mà, com podeu veure, i l’he portat aquí davant vostre.

El jutge es va quedar callat un moment i aleshores va dir:

- Deixeu-me els diners aquí i torneu demà.

Quan els va tocar el torn, Bauakas va explicar què havia passat. El jutge se’l va escoltar i aleshores va demanar al captaire que parlés ell.

Tot això que us ha dit no és cert –va dir el captaire. Ell s’estava assegut a terra, i quan jo entrava a la ciutat, m’ha demanat si podia muntar-lo a cavall amb mi. L’he assegut darrera meu sobre el cavall i l’he portat fins on ell volia anar. Però, quan hi he, arribat, s’ha negat a baixar i m’ha dit que el cavall era seu, la qual cosa no és certa.

El jutge va pensar un moment i després va dir:

- Deixeu el cavall aquí i torneu demà.

L’endemà es va reunir molta gent al jutjat per tal d’escoltar les sentències del jutge.

Primer van passar el lletrat i el pagès.

- Emporta’t la teva muller  - va dir el jutge al lletrat-, i doneu cinquanta cops de fuet al pagès.

Aleshores el jutge va cridar al carnisser .

-Els diners són teus –va dir-li. I, assenyalant el tractant d’oli, va dir:

-Doneu-li cinquanta cops de fuet. Aleshores va cridar Bauakas i el captaire.

- Series capaç de reconèixer el teu cavall enmig de vint més? –va preguntar a Bauakas.

-I tant –va respondre-li.

I tu? – va preguntar al captaire.

I tant, - va contestar el captaire.

Vine amb mi –va dir el jutge a Bauakas.

I se’n varen anar a l’estable. Bauakas va reconèixer de seguida el seu cavall entremig dels altres vint. Aleshores el jutge va fer venir el captaire i li va demanar que li indiqués quin era el seu cavall, el captaire el va reconèixer i el va assenyalar.

Llavors el jutge va tornar al seu seient.

Agafa el cavall, que és teu –va dir a Bauakas. I doneu cinquanta cops de fuet al captaire.

Quan el jutge va marxar del jutjat per anar-se’n cap a casa seva, Bauakas el va seguir.

Què vols? – va preguntar-li el jutge-, que no t’ha satisfet la meva sentència?

Sí que m’ha satisfet –va contestar Bauakas. Però m’agradaria de saber com us ho heu fet per a descobrir que la dona era la muller del lletrat, que els diners eren del carnisser, i que el cavall era meu i no del captaire.

De la següent manera: aquest matí he fet cridar la dona i li he dir: «Omple’m el tinter, si et plau.» Ella l’ha agafat, l’ha rentat de pressa i bé, i l’ha omplert de tinta; era per tant una cosa que estava acostumada a fer. Si hagués estat la muller del pagès, no ho hauria sabut fer. Això m’ha demostrat que el lletrat deia la veritat. Quant els diners, ahir els vaig posar en un vas ple d’aigua, i aquest matí l’he anat a mirar per veure si havia pujat gens d’oli a la superfície. Si els diners haguessin estat del tractant d’oli, haurien estat untats d’oli de les seves mans. Però no n’hi havia gens; per tant, qui deia la veritat era el carnisser. Saber de qui era el cavall ha estat un xic més difícil. El captaire l’ha reconegut enmig de vint d’altres, com ho has fet tu. Tanmateix no us he pas portat a l’estable per veure qui de vosaltres reconeixia el cavall, sinó a qui de vosaltres el cavall reconeixia. Quan tu t’hi has acostat, ha girat el cap i ha acostat el coll cap a tu; però, quan  s’hi ha acostat el captaire, ha aixecat una pota i ha tirat les orelles enrere. He reconegut, per tant, que tu eres el veritable amo del cavall.

Aleshores Bauakas va dir al jutge:

Jo no sóc cap marxant, sinó el reu Bauakas. Vaig venir aquí per comprovar si era cert el que deien de tu. I ara he vist que ets un jutge just. Demana’m el que vulguis, que t’ho concediré com a recompensa.

LLEÓ TOLSTOI. 

El meu comentari personal i un parell de reflexions: Un jutge just no s'inventa situacions inexistents per empresonar o castigar, sinó que es basa en la conducta de les persones. És un jutge just el Sr. Llarena?

Em sembla molt clar que no, i que en canvi és un cas clar de prevaricació i manipulació intencionada d’unes eleccions. Diuen que no són presos polítics, però el seu desencarcerament provisional o la continuïtat del seu empresonament depèn de condicions polítiques.

F. Ponsatí

Catalunya, 15 de desembre de 2017

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguoral.cat

IGNORÀNCIA VOLGUDA

Quan una persona amb responsabilitat i capacitat de decisió legal, com el Sr. Llarena, a través de la invenció d’uns fets que es contradiuen amb el que ha estat la conducta, al llarg dels últims anys, d’unes persones, pren una decisió que les perjudica greument, s’està davant d’un clar abús de poder. Ell sabrà com s’ha d’anomenar aquest fet, i encara més si ho fa des d’una posició de volguda ignorància, perquè té els elements suficients per a contrastar tot el que li calgui.

Si dic que la ignorància és volguda és perquè, pel seu escrit, sembla que vostè no ha fet res que li permeti saber, sense mitjancers, la situació real de Catalunya i, encara menys, de quin ha estat i és des de sempre, la conducta del Srs. Cuixart i Sànchez, i de les dues entitats que presideixen, o la dels  l’Honorables Srs. Junqueras i Forn.

EXPLOSIÓ DE VIOLÈNCIA

Dir que el seu alliberament pot comportar una explosió de violència és d’un tal nivell de desconeixement de la realitat del país, que només pot ser pensada per persones que en viuen del tot desconnectades perquè es creuen el que els diuen els papers d’una d eles parts.

Suposo que a vostè ja li va bé aquesta manera de mirar-se la realitat  encara que sigui del tot injusta, perquè sinó hauria fet alguna cosa per contrastar les informacions esbiaixades. Si això passa amb una persona que diuen que és justa i un bon professional, no sé que hauria passat si no ho arriba ser, què hauria decidit?

No es pot perjudicar greument a unes persones i a tot el seu entorn, justificant-ho amb badomeries. Una part del discurs que fa al seu escrit es correspon més a una novel·la de ciència ficció i a una tergiversació de la realitat del país i del comportament de les persones que decideix que continuïn empresonades, que no pas a uns possibles fets reals. Sembla com si tingués més realitat l’Alícia al País de les Meravelles que no pas aquesta part, teòricament justificativa, del l’escrit.

LA REALITAT ÉS MOLT DIFERENT

Si els desempresona, que no és el mateix que deixar-los lliures, estic més que segur que s’adonarà de la distància que hi ha entre la realitat i les falses informacions i les badomeries conseqüents que l’han portat a prendre unes decisions del tot equivocades. El just alliberament d’aquestes persones pacífiques, assenyades i bons ciutadans, i els fets conseqüents, potser l’ajudarien a tornar a tocar de peus a terra, i a adonar-se de l’error de la seva decisió d’actual.

TORNI A VENIR I HO COMPROVI

En el cas que li sembli que li cal més informació, li proposaria que, de forma anònima, torni a venir Catalunya, i així podrà veure i s’adonarà de l’enorme distància que hi ha entre el que li diuen i el que realment passa, i potser després canviarà el seu punt de vista. (li proposo que sigui de forma anònima perquè les “autoritats del 155” no li limitin la visita i tingui una total llibertat per veure, preguntar i fer, fins i tot d’anar a la seu OC –si ve a Girona, m’avisi, l’acompanyaré- o de l’ANC).

L’ALLUNYAMENT DE LA REALITAT

Tinc la impressió que els jutges de la part més alta de la magistratura, com vostè, viuen en una mena de torre d’ivori, i que els sembla que poden decidir el que sigui; que si ells diuen una cosa ja està per ben dita i per ben decidida, encara que perjudiquin greument a algú. Mala sort!

I no hauria de ser així, considero que són responsables dels seus actes i, per tant, són responsables del mal que fan, sobretot si són conseqüència d’una ignorància volguda perquè no han fet l’esforç de contrastar el que diuen certs papers i informacions parcials, amb la realitat i amb l’evolució històrica de les persones que estan decidint mantenir empresonades.

DE VERITAT CREU EN LA DEMOCRÀCIA?

El seu escrit és un cop de martell a la nostra societat, a la democràcia, quan identifica com a penalment punibles actes polítics pacífics i sense valor jurídic, quan penalitza la llibertat de pensament, quan penalitza la llibertat d’expressió i de manifestació i, per acabar-ho d’arrodonir, ho clou mantenint a la presó ciutadans i polítics que sempre han defugit la violència i, teòricament ho justifica per possibles esclats de violència. No té ni cap ni peus.

LA DEMOCRÀCIA NO, NOMÉS, SÓN ELS TRIBUNALS

Perquè, de fet, què és això tant terrible que mereix la presó i que sembla que ha fet el Sr. Junqueras i la resta d’empresonats?

Segurament han desobeït el que deia el TC, però no pas per això deixen de ser actes polítics que, recordo, que no varen arribar a tenir –per voluntat del govern- valor jurídic i, per tant, no poden ser punibles penalment, a no ser que es castigui penalment l’expressió pública i pacífica d’unes idees.

Si és així, serà una nova manera d’interpretar fets objectius, encara que siguin del tot pacífics, perquè no es tractarà de què fas o deixes de fer, sinó d’allò que els fiscals i els jutges els sembli que volies fer i, per tant, poden dir i badomerar com els sembli que, a partir d’aquí els vilatans normals no hi tenim res a fer-hi.

S’arriba al punt de justificar la violència institucional de la Policia nacional i de la GC fent-ne responsables als Mossos. És com acusar als negres de l’existència del racisme. A la violència institucional desplegada li calia un cap de turc i quin cap de turc més adient que fer-ne responsable a qui fa les coses millor que tu? I jo em pregunto, de qui va ser responsabilitat que a partir del començament de la tarda ni la PN, ni la GC moguessin un dit? També va ser del Mossos o del gran ridícul internacional que havia fet la policia espanyola?

Malgrat la magistratura espanyola, que s’assembla molt a “prietas las files, recias marciales ...”, continuarem fent les coses de manera pacífica i, si tot va bé, al final aconseguirem la llibertat del nostre país.

F. Ponsatí

Catalunya, 5 de desembre de 2017

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguoral.cat

EL SR. JUTGE I EL CAP DE SETMANA

PRIMER DUES COSES IMPORTANTS: Volem la llibertats de tots els presoners polítics. // El dia 21-D tothom ha d'anar a votar, no hi hauria d'haver cap raó, per important que pugui semblar, que ho impedeixi. 

Ara el tema. Em sembla impossible que ningú que analitzi professionalment la decisió del Sr. Llarena, li quedi cap mena de dubte que ha dilatat, per raons polítiques i/o gremials, l’empresonament dels Jordi i dels Consellers; perquè és una persona prou seriosa i segur que no ho ha fet perquè era divendres i tenia pressa per començar el cap de setmana.

És evident que les raons personals, dels injustament empresonats, no han canviat en aquest cap de setmana i que continuen sent les mateixes de tot aquest mes. Com a mínim, des de fa una setmana, sap exactament cada detall de cada persona injustament empresonada i ha tingut prou temps per prendre una decisió. Per tot plegat, el fer veure que s’ho rumia durant el cap de setmana ha de ser per altres motivacions que les estrictament professionals.

Entre les raons, segurament, hi ha:

El nostre desig de tornar-los a tenir entre nosaltres. Si els hagués posat en llibertat hauria semblat que tenia en compte el nostre desig i, potser, algú ho interpretaria com un signe de debilitat.

La decisió d’actuar amb celeritat en el cas de la Mesa del Parlament segur que li ha estat criticada, no del tot descaradament, però sí veladament.

La decisió del govern central que sembla que ha premiat la Sra. Lamela per la seva actuació al front de la sala tercera de l’antic “Tribunal d’Ordre Públic”, ara AN., la qual cosa pot portar al Sr. Llarena a no fer cap actuació que pugui semblar absolutament contrària a la feta fins ara des de l’altra tribunal. Es podria interpretar com una crítica entre institucions. 

De totes maneres, si el Sr. Llarena hagués estat tancat en una presó, encara que només fos un sol dia, potser s'ho miraria d'una altra manera.

SI NO FOSSIN PRESOS POLÍTICS

Quina collonada d’expressió és dir que: “No són presos polítics”. Si no en fossin, per sortir de la presó no se’ls obligaria a acceptar, públicament, l’article 155, que ha tingut una concreció més que discutible. Per si algú no ho sap, la seva concreció és una decisió política, perquè enlloc de cap mena de codi legal hi trobareu escrit el que s’ha decidit fer sota l’empara del 155.

ESPERANÇA

Esperem que dilluns, el Sr. Llarena tingui una actuació semblant a la que va tenir amb els membres de la Mesa del Parlament, i no pas amb la que va tenir amb la Molt Honorable Sra. Presidenta del Parlament, o encara pitjor.

FIANCES

Em sembla una equivocació de manual dir, públicament, que ja s’està en disposició de pagar les fiances, sobretot quan encara no han estat fixades. Ara el jutge pot permetre’s el luxe de fixar unes fiances milionàries. “Como ya han dicho que tenian mucho dinero, que paguen”.

EL COLOR GROC

Tant si surten com si no surten de la presó, proposaria que ja des d’ara el groc fos el color de: PER LA LLIBERTAT.

Segons les circumstàncies, tot seguit hi afegiríem: “d’expressió”// “de reunió”//”de pensament”//”de manifestació”// “d’actuació pacífica” // “de voler ser lliures” //...

F. Ponsatí

Catalunya, 2 de desembre de 2017

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguoral.cat 

ELS CÍNICS, DIUEN: L’ESTAT S’HAVIA DE DEFENSAR

Primer, allò que és més important: ELS DRETS HUMANS, ELS DRETS FONAMENTALS, SEMPRE S'HAN DE DEFENSAR I PRACTICAR, I SEMPRE ESTARAN PER SOBRE DE LES CONSTITUCIONS I DE LES LLEIS.

Un record per a TOTS ELS EMPRESONATS I PER A TOTS ELS EXILIATS, però, d’una manera molt especial per als nostres dos Gandhi: en Jordi Cuixart i  en Jordi Sànchez. LLIBERTAT PER A TOTS ELS PRESOS POLÍTICS.

L’ESTAT S’HAVIA DE DEFENSAR

Aquesta mitja frase, que quasi en podríem dir “mantra”, és el gran raonament que fan servir els unionistes per justificar tot el que el govern central ha fet: tot un seguit de conculcacions dels drets fonamentals. El 155 no és pas l’única mostra, ni de bon tros. 

Ara, fem un cop d’ull ràpid a tres escenaris.

1/ “L’estat s’ha de defensar”. Però de qui o de què s’ha de defensar?

Potser l’estat s’ha de defensar d’unes persones que volen saber, d’un tema important per a elles, quantes pensen una cosa i quantes en pensen una altra? Només saber, i per això ho volen preguntar. I com que per preguntar, en una democràcia, el que se sol fer és votar, doncs organitzen una votació, un referèndum.

L’estat s’ha de defensar d’una gent que vol votar? És que aquesta gent no són estat? És que l’estat existeix sense aquesta gent? Com és que l’estat va contra la seva gent, les persones que el conformen? Com és que va contra ell mateix?

Perquè l’estat no és un territori, ni les lleis de les quals ens hem dotat, l’estat som les persones, les lleis són mitjans per mantenir la convivència, però no per limitar una llibertat fonamentals, com és votar.

2/ “L’estat s’ha de defensar”.

Potser l’estat s’ha de defensar del perill que representen unes persones que volen parlar pacíficament i lliurement entre elles? No oblidem que va ser el TC espanyol qui va decidir que hi havia certs temes i qüestions que, per molt que interessessin als catalans, no se’n podia parlar al seu Parlament, i varen manar a la Presidenta que no admetés, ni a tràmit, les conclusions d’una comissió.

Evidentment la Presidenta del Parlament no en va fer cas. Al Parlament de Catalunya s’ha de poder parlar de tot –un dret fonamental-. I va començar l’escalada repressiva, querelles i més querelles, algunes d’elles de penals, d’altres d’administratives. I això només per permetre que al Parlament -que és un derivat de parlar-, es pugui parlar de tot el que desitgin els diputats.

L’estat s’ha de defensar d’uns parlamentaris que només volen fer la seva feina: parlar i votar? És que aquest Parlament no és part de l’estat? Com és que l’estat va contra un dels seus parlaments i de les persones que el conformen? Com és que va contra ell mateix?

Perquè l’estat no és un territori, ni les lleis de les quals ens hem dotat, l’estat som les persones, les lleis són mitjans per mantenir la convivència, però no per limitar un dret fonamental: el de parlar.

3/ “L’estat s’havia de defensar”.

De la manera com ha actuat el govern central –en representació i defensa de España, diuen-, és evident que els catalans i el nostre Parlament i govern, no en formem part, d’aquest estat.

Si en forméssim part se’ns hauria respectat la nostra capacitat de raonar, parlar, decidir i votar, però no s’ha fet així i, per tant, és evident que tots plegats som una altra cosa, però no ciutadans espanyols de ple dret.

Què som per a ells, no en tinc ni idea. Segurament, súbdits. Però per la seva actuació, ni súbdits. Semblaria que, més aviat, som un cos estrany que cal eliminar o, com a mínim, que els cal disposar d’anticossos suficients per fer que tot plegat quedi en estat letàrgic, fins a tenir prou defenses com per fer-nos desaparèixer.

CLOENDA

Per España som una cosa semblant a una infecció o a un virus. Per això, l’estat espanyol, per mitjà del govern central- ha pres antibiòtics (repressió) per fer marxar la febre i, alhora, per si no n’hi havia prou, s’ha vacunat (art. 155) per generar prou anticossos per prevenir un rebrot. Però em sembla que els antibiòtics i la vacuna eren caducats. Mala sort, segur que la malaltia rebrotarà i els catalans continuarem raonant, parlant i volent votar.

Quina malaltia més estranya aquesta que tenim els catalans, que fa que  vulguem pensar, parlar i decidir pacíficament, votant, i sembla que no hi ha ni antibiòtics ni vacunes per combatre-la.

F. Ponsatí

Catalunya, 18 de novembre de 2017

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.  www.llenguaoral.cat