NO HO ENTENC

Vaig entendre ràpidament el discurs del President, però m’ha costat molt entendre el discurs d’ERC., però l’he acabat entenent. Disculpeu-me, però és un discurs de partit.

LES PLEBISCITÀRIES

Pels partits, la primera proposta del President és neutra. Bé, és el que em sembla en a mi. Afecta per igual a tothom. Em sembla positiu. Ningú pot atribuir-se el mèrit, ningú pot marcar paquet. Ni el fet d’encapçalar la llista pressuposa cap mèrit pel partit de la persona que l’encapçala. El resultat és mèrit de la suma i de l’acord de tothom. El resultat és clar i el que es vol també.

La proposta d’ERC no em sembla neutra. Sinó que permet que cada partit es diferenciï dels altres i se sàpiga quin suport té. I jo em pregunto, quin interès pot tenir això quan l’objectiu és la independència i una legislatura d’un any i mig? No ho entenc.

Es diu que s’obtindran més vots i que per tant hi haurà més diputats independentistes, i tot seguit s’han de fer tot un reguitzell d’explicacions per explicar-ho. Malament rai quan cal explicar-se tant.

El que s’obtindrien més diputats segurament seria cert si fossin unes eleccions normals però, ara per ara, en una situació excepcional és indemostrable. No hi ha ningú, ni astròleg, ni vident, ni empresa enquestadora que pugui dir seriosament que això seria cert en la situació d’excepcionalitat que estem vivint. És una situació nova i diferent.

LES ENQUESTES

Si hi ha alguna empresa o savi que s’atreveix a donar futurs resultats, primer de tot, li preguntaria si va clavar quanta gent aniria a votar el nou 9-N i quin resultat hi hauria. Segur que no n’hi ha cap que s’hi acostés, ni en el nombre de votants, ni en el resultat. Doncs no em facin riure amb possibles resultats en unes plebiscitàries. Són ganes de marejar la perdiu.

O és que s’obliden de la il·lusió i la força que genera la suma, la unió d’esforços? És que no els ho han estat demostrant aquests últims anys Òmnium i l’ANC? Algú es pensa que per separat haurien aconseguit tot el que han aconseguit unint les seves forces?

Estic empipat i trist perquè amb aquest desacord estan malbaratant el cabal d’il·lusió que es va acumular amb l’èxit del nou 9-N, que no va ser l’èxit de ningú, sinó de la il·lusió i l’èxit de tothom.

CADA DIA QUE PASSA LA TINTA ÉS MÉS NEGRA

Si no hi ha eleccions plebiscitàries, la culpa, que no la vol mai ningú, anirà a petar a la cistella d’algú. S’ho han rumiat bé?

Em permeto recordar que des d’ERC., des de sempre, han dit que l’important no era com s’arribava a la independència, sinó arribar-hi. De què venen ara tants escarafalls i condicions? En què estan pensant?

Sumant es crea il·lusió i ganes, i aquesta il·lusió empeny els indecisos a afegir-s’hi, i això és el que acabarà fent decantar la balança. Per separat seran unes eleccions normals amb un toc exòtic, per molt paraigües que vulgui ser. Es discutirà de tot i de res, i els indecisos s’ho miraran des de la finestra i potser pensaran: “Val més boig conegut que savi per conèixer”, i acabaran votant la continuïtat a Espanya. 

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

EN POLÍTICA HI HA ERRORS QUE ENFONSEN UN POBLE

Estic convençut que ERC, al final, s’afegirà a la proposta del President, això sí, demanant per parlar-ne perquè, possiblement  caldria completar-la amb el que s’hauria de fer en el cas que Espanya es negués del tot, malgrat les pressions internacionals, a negociar.

Amb les notícies de dissabte vaig quedar desconcertat. Sembla que a la reunió de càrrecs que va fer ERC, la proposta majoritària va ser la d’anar en llistes separades.

Suposo que s'han tornat a equivocar com va passar amb el nou 9-N, i després van haver de rectificar cuita-corrents.

El 9-N vaig ser en una mesa, com molts altres milers. Els dies posteriors he estat, una colla de dies, a la mesa de la Generalitat a la plaça Pompeu Fabra de Girona, i l'única cosa que he vist i sentit ha estat: Suposo que s'entendran, veritat? Aniran junts, veritat? I tot coses per l'estil.

La majoria de la gent no entén de subtileses, però sí que entén d'objectius i de la supervivència del país.

A part que l’anàlisi que sembla que porta a dir que s'obtindran més vots anant per separat és d'un nivell de desconeixement de com funcionen els grups humans que fa feredat. L'anàlisi s'ha fet amb paràmetres normals i, en la situació actual, de normal, no hi ha res de res. 

El que puguin haver comptat els partits té moltes possibilitats d’estar del tot equivocat, i el nou 9-N ho ha demostrat. Es va demostrar quan en una setmana s'hi varen presentar més de 40.000 voluntaris.  Es va tornar a demostrar amb els més de 2.300.000 votants. Es va demostrar amb cada cara d'il·lusió, en el moment de dipositar el vot, de cadascun d’ells.

Si des d’ERC es mira la situació actual amb les eines del passat, ja n’hi ha per llançar el barret al foc. La situació actual d’il·lusió general no es pot analitzar amb les eines ordinàries. L'anàlisi correcta és que anant junts sumem, i quan se suma, en una situació d’il·lusió i de catarsi col·lectiva, com l'actual, s'arrasa.

Per això, si algú pensa que anant per separat el vot independentista guanyarà més vots, s’equivoca de mig a mig. Només s'explica des d'una visió partidista i d’anàlisi antiquada del moment.

Permeteu-me un exemple. Dos generals romans tenen al seu davant un poderós exèrcit. Com us sembla que convindria plantejar la batalla, unint el dos exercits romans en un de sol i que els dos generals acordessin l’estratègia conjuntament, o bé que cadascun d’ells, amb el seu exèrcit preparés la seva estratègia. Si l’exèrcit contrari és poderós, no hi ha cap mena de dubte de què convindria fer. Per això Juli César ja va dir: “Divide et vinces”.

Si aquest cop ERC s’equivoca i no dóna suport al pla del President s’enfonsarà el futur d'aquest país i, de retruc, però ben merescut, s'haurà acabat ERC.

Deixem que el paper de “ser o no ser” el segueixi fent ICV, amb ells n'hi ha prou i de sobres, no cal que ERC els faci companyia.

En el cas que, com a conseqüència d’un raonament més que perfecte, no hi hagués acord i suma, us demano que feu un exercici teòric, però possible. Imagineu-vos una carta d’agraïment que, amb tota  versemblança,  un "señor de Galicia" que fa poc ha estat a Barcelona un parell d'hores, podria escriure al Sr. Junqueras agraint-li els involuntaris serveis prestats.

Espero que tothom s’adonarà del disbarat que es podria fer i s’acabarà donant suport, clarament i lleialment, sense fer el ronsa, al Pla del President Mas. En moments com els actuals, si cal cercar raonaments per justificar certes decisions, és que no es té raó. En aquests moments o l’explicació s’entén a la primera o és que està equivocada.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí i Carles Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”


Nosaltres hem fet l'exercici de carta que us proposem. 

CARTA DE  …  AL PRESIDENTE DE ERC

Apreciado Sr.

Me gustaría expresarle mi más profunda preocupación por la situación que se está viviendo en Cataluña. Como usted ya sabrá porque así lo he manifestado públicamente en varias ocasiones, creo que Artur Mas ha abandonado el sendero del sentido común y llevado por una insensatez sin precedentes en un presidente de la Generalitat, pretende arrastrar a los catalanes a un callejón sin salida que solamente puede acarrear consecuencias negativas.

Me parece tan sorprendente como inaudito que el rotundo fracaso que significó el 9-N no haya servido para que el señor Mas entrara en razón, sino que su reflexión posterior a la citada fecha le llevara a pronunciar la conferencia del pasado martes en la que, una vez más, demostró su miopía política ignorando la voluntad de la gran mayoría de los catalanes y amenazando con la convocatoria de unas elecciones plebiscitarias que solamente traerían más desgobierno, inestabilidad y división entre la población catalana.

Es precisamente el contenido de la citada conferencia el que me ha llevado a tomar la decisión de escribirle para transmitirle en nombre de todos los españoles mi esperanza de que tal y como ya ha dejado usted entrever en sus declaraciones, el partido al que representa no va a cometer el que, sin duda, sería un error de consecuencias imprevisibles para la unidad de España, y no apoyará la lista única propuesta por Artur Mas.

Llegado a este punto permítame señor Junqueras que apelando a la mayor discreción por su parte, le transmita la mayor de las preocupaciones al respecto. Mi mayor temor es que, como propone Mas y según tengo entendido con el apoyo de la Asamblea Nacional Catalana, los partidos catalanes que defienden la secesión de Cataluña dejen al margen sus diferencias ideológicas y unan sus fuerzas en una lista única.

Mi obligación es la de rogarle encarecidamente que se mantenga usted firme en su posición de no apoyar la propuesta de Artur Mas. A este efecto quiero remitirme al título de su conferencia “Tiempo de decidir, tiempo de sumar” y apelar a su sentido de la responsabilidad y a su buen juicio para que, pensando en salvaguardar la inquebrantable unidad de España, tome usted la mejor decisión, que no es otra que la de restar apoyos a la desbocada propuesta del presidente de la Generalitat.

Reciba un cordial saludo.

Firmado: Que cadascú hi posi el nom que li sembli més coherent amb el text.

LA CONFERÈNCIA DEL PRESIDENT (25-XI-2014)

Diuen que els pobles tenen els polítics que es mereixen, ells els trien i ells els fan fora. Aquest cop hem estat de sort, el President és un bon polític, un gran polític. Si us he de ser sincer no m’ho esperava pas. Sap copsar el pols del país. El que ha fet aquest últim trimestre fa que em refiï de les seves propostes i que és capaç de portar-les a terme.

El discurs del President Mas d’abans va ser del tot complet. Per ser més exactes, quasi bé del tot complet, va deixar alguns serrells per acabar de definir. Encara que pugui semblar estrany va deixar-ne una part important al rebost, la que correspondria a una pregunta semblant a: Què passaria si Espanya no volgués  negociar, si Espanya s’entotsolés en la seva negativa a la negociació, en les seves amenaces, en el menyspreu?

Malgrat pugui semblar un descuit, en a mi no m’ho sembla pas. Sinó que més aviat em sembla que no ho va dir perquè pugui ser ERC la que ho digui i pugui posar alguns carreus fonamentals en la construcció del procés que anem a encetar. Suposo que el camí que presenti ERC, en el cas d’una tancada en banda d’Espanya, seria acceptat, i així es podria integrar a la llista de país havent-hi aportat, també, una de les qüestions cabdals. 

Em sembla que, encara que ho digui el President, no hi haurà negociació, Espanya mai ha negociat res de res, i haurem de tirar pel dret, però ...

ERC hauria de recordar que sempre ha dit (des del moment de la seva fundació) que l’important no era com s’arribava a la independència, sinó arribar-hi, i que després ja ens espavilaríem.

Per tant, ara, l’important és pujar a la barca i començar a remar cap a Ítaca. Si ERC es fa el ronsa com va passar amb la proposta del nou 9-N (va trigar una setmana a reaccionar positivament), malament rai! Cada dia que passi seran milers de futurs vots que es perdran.

Veient la imatge seriosa i aparentment desanimada del Sr. Junqueras durant l'acte, que ni quan el clam d’independència va ser unànime es va eixorivir, em va saber greu. És un bon pedagog, però ahir li va faltar cintura política i saber estar. Ahir no era el moment per mostrar desànim, ni desgana cap allò que s’explicava. Fins i tot des del desacord. Eren i són propostes importants, ben ordenades, clares i ben presentades.

Que des d’ERC es voldria fer d’una altra manera, molt bé, però la presidència de la Generalitat no és a les seves mans i, per tant, pertoca al President Mas fer les propostes que consideri més eficients i més d’acord amb la voluntat del país. A ERC li toca posar, sense angoixar amb presses innecessàries, algunes condicions o camins per si de cas les coses no surten com el President preveu.

La imatge cap el món és molt més potent amb una llista transversal i sòlida que no pas amb llistes diverses. I el país no s’enfonsarà pas amb un govern provisional per un any i una mica més. Després, depenent del resultat del referèndum i de  l’actitud d’ara serà, o no, el moment d’ERC.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

SEGUR QUE M’EQUIVOCO

Em sembla que des de fa uns dies està passant el que em temia que passaria, i no m’estic referint a una llista conjunta, que hauria estat un cop de puny i d’imatge realment potent, sinó a les diferents rutes que tenen traçades els dos primers partits, CDC i ERC

Sembla que CDC voldria que després de les eleccions, que és un escenari nou, es tornés a visibilitzar, sobretot per la comunitat internacional, la situació continuada d’encastellament d’Espanya i la seva nul·la predisposició per negociar res. A partir d’aquí es podria anar a la declaració d’independència.

En canvi, sembla que ERC no voldria saber res de res de donar una altra oportunitat de negociació a Espanya, encara que l’escenari sigui nou. Segurament “Gat escaldat de l’aigua tèbia en fuig”. Sembla que voldrien anar cap a la declaració d’independència o, com a mínim, a començar a muntar seriosament estructures d’estat.

Hi ha la possibilitat de concordar totes dues voluntats: Després de les eleccions es poden posar condicions per a una negociació en un temps acotat i d’igual a igual. En cas de resposta negativa o nul·la -que és el més esperable-, declarar la independència. (Si reculen dos articles hi trobaran el text complet).

Hem de tenir en compte que, si no hi ha cap declaració de sobirania que doni força jurídica al que vindrà després, és impossible començar a muntar seriosament cap mena d’estructura d’estat. Voler-ho fer sense que abans no hàgim fet una declaració d’independència que pressuposi la creació, per part nostra, d’un altre marc jurídic no és raonable, perquè la capacitat de decisió legal continuaria residint en Espanya i no pas en el nostre Parlament.

Amb una declaració d’independència els funcionaris quedarien absorbits en el nou àmbit jurídic i no haurien de triar.  Només ho farien els que volguessin continuar servint els interessos espanyols.

Hi ha una altra cosa molt important, la imatge pública internacional de Catalunya. Em sembla que si realment es vol que des de fora ens acabin donant la raó, cal que, després de les eleccions quedi del tot clar que Espanya continua sense voler negociar res de res. Aleshores, i no pas abans, seria el moment de fer la declaració d’independència i forçar-los a negociar d’igual a igual.

Si algú té un full de ruta traçat des de fa temps, que l’arraconi. Han canviat moltes coses i hauria de reprogramar la ruta del seu GPS, no pas la destinació.

Sóc conscient que el temps no ens va a favor perquè s’han d’aclarir moltes coses per després de les eleccions. No n’hi ha prou amb un punt als programes, cal un acord sobre què es farà, com es farà i quan es farà. Aquest acord ens és del tot indispensable, és necessari que tots baixin del seu “burro-partit” i pugin al ruc català que segur que els aguantarà. 

Deixeu-m'hi afegir una frase que el Quixot li diu a Sanxo: "Ladran, luego cabalgamos".

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

COM UNS QUANTS MILERS MÉS

Ho dic per poder donar les gràcies a totes les persones que varen fer-ho possible i a totes amb les qui vaig poder col·laborar per fer funcionar la petita part que m’havia correspost, la Fàtima, l’Eva, la Montserrat, la Marta, en Jordi ...., un grup magnífic i amb una voluntat de servei que traspuava en tots els detalls. Moltes gràcies.

Moltes gràcies a tothom, però em deixin tenir un petit record per la família que va venir a votar des d’Extremadura (havien sortit a les sis del matí en cotxe i es varen equivocar de centre, però em sembla que hi varen ser a temps) o des de Cuba, o per quasi bé 99 anys ben portats amb la companyia d’un bastó, ai no, ell n’hi diu el seu canvi de marxes, o per qui, amb un gran esforç de voluntat s’havia fet portar en cadira de rodes fins a l’urna, sense oblidar les cares d'il·lusió dels qui votaven per primer cop. De fet, moltes gràcies a tothom.

Tothom era feliç, tothom estava content. Va ser un dia de moltes fotografies. Tot plegat va ser un dia de joia. Cada vot era com una gota que anava omplint d’il·lusió i esperança un immens oceà, centenars de milers d’immensos oceans. 

Mostràvem la nostra voluntat de deixar de ser serfs obedients d’un estat que ens humilia i ens menysprea, i vàrem actuar com persones lliures que decideixen el seu futur i el dels seus fills.

Ah!, senyor fiscal, per si l’interessa, jo vaig obrir el centre.

UN PARELL DE REFLEXIONS PELS PARTITS

Entre les coses més fàcils, hi ha la de donar consells, sobretot si són de franc, com en aquest cas. Les properes setmanes s’haurà de decidir quina és la línia política general que se seguirà. Per això demanaria als caps de cada partit (tots en tenen més d’un) que procuressin callar perquè “en boca cerrada no entran moscas” i jo hi afegeixo “ni elefants”.

La feina que s’haurà de fer té força semblança amb fer punta de coixí, molta feina i, aparentment, poc de resultat i a més mantingut al seu lloc per agulles de cap. Només al final, quan ja s’ha rematat, un s’adona de la bellesa de l’objectiu, del resultat.

Em sembla evident que per acabar de cobrir les bones maneres diplomàtiques cal que s’intenti una nova tanda de converses impossibles. A l’altra costat la resposta continuarà sent: tot és discutible, excepte allò que vostès volen discutir.

Tan fàcil que ho tindrien per guanyar un referèndum vinculant, només caldria que, juntament amb el PSOE, ens proposessin fer un referèndum en termes de Federalisme o Independència. A nosaltres, ara,  encara ens faltarien uns 250.000 vots sobre un 80% de participació.

Però com que abans que això passi la Terra serà plana, em sembla que el següent pas serà fer eleccions. Unes eleccions que convé convertir en plebiscitàries i, per tant, cal reflexionar molt bé què és el que convé més. No en el que convé més als partits, sinó en el que convé més al país.

S’ha de calcular molt bé i posar-se d’acord en decidir i explicar de quina manera sembla que s’obtindrà una majoria més àmplia de diputats independentistes. Les raons haurien de ser pràcticament iguals si les explica la CUP, CDC o ERC. Iniciativa segur que hi voldrà posar un polsim del seu dubte existencial.

Per tant, si algun partit fa els càlculs pensant en els seus rèdits, perdrà una bona part dels seus actius, ningú no li ho dirà, però ja s’ho trobarà. Em permeto recordar que en els últims 14 anys més d’un partit s’ha trobat a la cresta de l’onada i semblava imparable, semblaven els reis del món i el melic de l’univers, i es varen clavar unes castanyes de ca l’ample.

Varen mirar més cap a dintre que no pas cap el país. Gesticulaven més que no pas feien una feina de servei clara, decidida i callada, varen perdre el sentit del poble que volien interpretar. Les persones som uns mecanismes molt complicats i poques vegades dos més dos sumen quatre. S’ha de saber auscultar, tenir paciència i trobar el millor remei.

Per tant, entre les decisions que es prenguin els propers dies, si pot ser, que hi hagi la de la humilitat, la d’escoltar, la de pensar que els  altres també poden tenir una bona part de la raó i, sobretot, que pensin si els resultats seran millors per a tothom d’una manera o d’una altra, perquè el que afavoreix ERC, afavoreix el país, el que afavoreix CDC afavoreix el país, el que afavoreix la CUP afavoreix el país i, fins i tot, el que afavoreix ICV afavoreix el país.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

PROPOSTA DE CONCILIACIÓ D’INTERESSOS ENTRE ERC i CDC

L’objectiu declarat des de tots dos partits és el d’aconseguir la independència. La diferència fonamental és que ERC voldria proclamar la independència immediatament després de la constitució del nou parlament, i CDC voldria fer-ho després de negociar amb Espanya o, com a mínim, d’intentar-ho.

Aparentment els temps no són superposables ni sembla que es puguin acordar, per la qual cosa els dos partits van cap a l’enfrontament malgrat tenir un mateix objectiu.

La meva proposta de conciliació no farà contents ni a uns ni als altres, però em sembla que és viable si s’hi posa una mica de bona voluntat.

Entre la votació i la constitució del parlament passen uns quants dies. Segons l’article 10.d)  de la Llei 13/2008, del 5 de novembre, el Parlament s’ha de constituir dins els vint dies següents a la data de les eleccions. Es pot esperar tranquil·lament al dinovè dia, que és el que es va fer a l’última constitució.

Segurament em direu que dinou dies són molts pocs dies, però si ens ho mirem diferent ens adonarem que la feina important, que es posin d’acord, s’hauria d’haver fet durant els quatre mesos anteriors, des d’ara, i sense fer gens ni mica de soroll.

En els vint dies s’hauria de posar en solfa el que s’hagués estat preparant durant els quatre mesos anteriors.

És en aquests vint dies que poden coincidir les ganes de negociar de CDC i l’espera forçada per part d’ERC i la CUP, perquè el Parlament encara no s’ha constituït,  tothom s’hi podria trobar còmode.

Partint de la base que entre ERC, CDC i la CUP obtindran més enllà de la majora absoluta i es plantaran als 2/3 de la cambra o a prop, espero no equivocar-me perquè sinó no paga la pena fer gaire res, proposo que es constitueixi una comissió delegada d’aquests partits, un parell per partit sobiranista.

Haurien d’aprofitar aquests quatre mesos d’abans de les eleccions per pactar el que s’hauria de presentar a Madrid com a proposta per començar les negociacions de forma immediata. Hi poso començar, no pas tancar, la qual cosa s’hauria d’entendre que no es pot començar a negociar amb impossibles, però sí amb condicions molt dures.

Si s’hi ha d’afegir ICV no ho sé, perquè em sembla que ells tampoc no ho saben. Si s’aclareixin força més, doncs cap a dintre.

Aquesta comissió plenipotenciària, l’endemà de les eleccions es podria plantar a Madrid i públicament demanar l’inici de les negociacions. El text podria ser semblant a:

“Les relacions històriques i comercials fan que sigui prudent demanar que puguin continuar les bones relacions de veïnatge amb Espanya, relacions que esperem poder mantenir a través dels acords de la comissió que proposem.

Demanem obrir un període de prenegociació amb Espanya per tal d’acordar i signar un calendari per a una negociació bilateral entre les parts que ha de culminar en la constitució de Catalunya en un estat en el termini d’un any/any i mig.

Aquesta comissió ha de presentar acordades i signades, en el termini màxim de tres mesos, les propostes de calendari per a la negociació bilateral.

En cas que no fos possible ni l’inici de l’establiment d’una prenegociació bilateral abans de la constitució del Parlament, o que la prenegociació s’iniciés però s’arribés als tres mesos sense acords signats per les parts, en qualsevol dels dos casos, el Parlament de Catalunya considerarà que, una vegada més, Espanya no té cap mena de voluntat de negociació per arribar a acords de bon veïnatge i proclamarà Catalunya com a estat sobirà. A partir d’aquell moment, quan Espanya vulgui negociar, negociarem.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

EL 19 D’OCTUBRE DE 2014

La concentració-míting, convocada per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, va ser un èxit absolut i, per tant, tots n’hem d’estar molt satisfets.

Em va agradar tot? Estic d’acord amb tot el que es va dir?, en general sí, però no em va semblar bé que es condicionés el suport a la consulta del 9N a l’acceptació d’una convocatòria d’eleccions abans de tres mesos.

Em va semblar que s’estava canviant la línia d’actuació d’aquests últims anys. Fins ara mai havíem posat condicions prèvies per a donar suport a propostes importants pel país, i en canvi aquest cop es va fer.

Per molt que el moment actual demani mesures dràstiques i ràpides no em sembla que el gir coactiu i d’imposició s’adigui amb la voluntat de la majoria.

Potser m’equivoco, però potser no es va tenir prou en compte el que desitjava la majoria de la població. En el moment de  presentar aquella exigència ja se sabia que hi havia més de 14.000 voluntaris per ajudar a portar a terme la consulta del 9N, i això en menys de 48  hores (comptant-hi les nits és un voluntari cada 12 segons), ara, dos dies després, s’hi continua apuntant gent, ja en som més de 24.000.

Fins ara l’ANC ha sabut llegir la voluntat majoritària, però em sembla que aquesta vegada ens hem passat de frenada. Des del meu punt de vista, primer s'havia d’haver manifestat el suport explícit i incondicional al 9N i després demanar les eleccions, i mai posar-les com a condició pel suport.  El 9N és del poble, encara que l’organitzi el govern. El 9N és un gol per l’escaire, en l’últim minut, que fa Catalunya al govern espanyol.

I en comptes de celebrar-ho i afegir-se a la joia general s'hi posen entrebancs, d’altres demanen refer unitats i consensos passats i impossibles, d’altres van de purs per la vida, i els que semblen els més durs, resulta que són els més intel·ligents i els que tenen més visió de què vol la gent i de futur.

Si us plau, poseu-vos les piles i escolteu el carrer i no pas les cúpules o els consells nacionals. Volem votar i volem que tots ens hi ajudeu a empènyer el carro, per tant, deixeu les discussions per després del 9N.

Ara, l’objectiu de tothom hauria de ser: treballar descaradament per l’assoliment d’un èxit escandalós el 9N. La resta són punyetes.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

EM PRESENTO VOLUNTARI

Des de fa una colla de mesos  he dit i redit que la “consulta” no es faria. Senzillament conec massa bé el funcionament de les administracions per preveure un altre escenari.

Els qui demanen o demanaven que es tibés la corda fins el màxim, o bé no coneixen el funcionament d’una gran administració (com és la Generalitat) o, amb perdó, són uns inconscients que haurien posat els funcionaris (secretaris, administratius, interventors, policies, bombers, sanitaris ...) contra les cordes.

Fent un salt mortal i incomplint el que havia dit públicament (reunir tots els partits per decidir què farien), el president Mas ha trobat una manera de donar una nova imatge al món d’un poble que vol votar i decidir amb el seu vot: Una jornada de participació ciutadana.

Encara que m’hauria agradat molt més que ho hagués comunicat després d’una reunió amb els partits, l’he de felicitar, de veritat. El món tornarà a veure tot un poble que vol decidir el seu futur i que ho mostra d’una manera clarament inequívoca, reivindicativa, però pacífica i oberta a tothom qui té residència al país. Voleu una cosa més democràtica (govern del poble).

Compte, és una votació que organitza el govern, no és de costellada. Que sigui una nova forma de dir a les urnes el que pensem no vol pas dir que no sigui bona. El camí és tan nou que s'han de fer servir eines noves.

Qui vulgui col·laborar-hi i/o votar ho podrà fer, qui no ho faci que després no ens vingui amb romanços. De les eleccions ja en parlarem el dia 10 –N.

A Catalunya, 15 d’octubre, en el 74 è aniversari de l’assassinat del President Companys.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

LA CONSULTA vs UNA CONSULTA

Si us fa il·lusió podem confondre els nostres desitjos amb realitats i fer “una consulta”, però no és el que volem. Si ho pensem tranquil·lament ens adonarem que no és possible la consulta, la que permeti votar a tots els qui tinguin dret a vot, i que tots els qui votin ho puguin fer amb totes les garanties administratives que donarien validesa democràtica a la consulta.

Des del meu punt de vista s’han esgotat totes les possibilitats i s’ha demostrat que la voluntat de votar era seriosa. No ho farem perquè no ho podrem fer amb totes les garanties administratives indispensables que tota democràcia aplica quan es fa una votació.

ANEM CAP A LES PLEBISCITÀRIES

Ara hi veig dues possibilitats, encara que potser n’hi hagi més:

A/ Cada partit va a la seva, però abans han pactat un text comú que inclouen als seus programes. Si fa o no fa com: “Ens comprometem a votar favorablement la proposta de declaració d’independència que presentin a la sessió de constitució del parlament els partits que sumin la meitat més un dels parlamentaris.”

B/ Es posen d’acord tots o alguns dels partits, encara que sigui per blocs afinitat i fan llistes conjuntes, però cada bloc o cada llista inclou al programa el text pactat.

Evidentment cap llista admet ningú que no estigui disposat a votar favorablement la Declaració d’independència.

EM SEMBLEN MÉS PRÀCTIQUES LES LLISTES CONJUNTES

Per a mi és evident que les llistes conjuntes, encara que siguin en un parell de blocs, és molt millor que no pas separades, tenen més ganxo i sumen molt més que no pas anant per separat.

Les llistes separades només s’entenen si es vol comprovar el suport que es té, i em sembla que no és pas el moment de fer aquestes comprovacions.

Fins i tot proposaria que el primer de totes les llistes fos l’actual President.

UN GOVERN PROVISIONAL QUE CONTINUA

S’ha de tenir en compte que un cop feta la declaració s’hauria d’entrar en una fase de negociació i que tret d’algun conseller que seria oportú canviar-lo, la resta són força de fiar i ens permetrien mantenir una administració rodada i tranquil·la i centrar els pesos pesants en la redacció de la nova constitució i en la negociació amb Espanya, amb Europa i en la política a llarg termini. Així el ritme el marcaria i el portaria el Parlament.

Un cop passada la fase inicial es podria anar un referèndum sobre la Constitució que hauria fet el Parlament sortit de les plebiscitàries i a unes eleccions generals, Ara sí que serien per saber de quin suport es disposa.

PEDRES A LA TEULADA

Ja comencen a aparèixer els qui “opinen” que si el 9-N no votem és perquè nosaltres hem fet, desfet o deixat de fer. O són uns tocacampanes o recolzen inconscientment (siguem benèvols) els postulats del PP i del PSOE.

Senzillament no votarem el 9-N perquè a l’estat espanyol no li surt dels collons, i ells tenen la força física, psíquica, administrativa i legal (les lleis se les fan i desfan al seu gust) i nosaltres només tenim la voluntat, la constància, les ganes de ser lliures i d’una major justícia social, per això haurem de cercar una altres maneres d’expressar el que pensem i volem.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

SEGUIM ENDAVANT I RES DE: UI, UI, UI !

UN PETIT RECORDATORI

No m’estranya res del que ha fet el TC aquests últims vint-i-cinc anys. Si fins i tot després que haguéssim aprovat en referèndum l’Estatut, el TC, dotze persones, varen decidir que el seu criteri passava per davant del vot de centenars de milers de catalans. I això que aquell Estatut era descafeïnat. El referèndum,  per a ells, no va arribar ni al nivell de consulta no referendària.

LA CONSULTA I EL TC

Si aquest altre TC el formessin persones intel·ligents, em sembla que acabarien dient que la Llei és constitucional i que el decret també ho seria si no fos per les preguntes. Si no passa això, o semblantment, és que no hi lluquen més enllà del nas. Una resposta així ens fotria, perquè fins i tot semblaria que és justa.

AMB LA SUSPENSIÓ, CONSULTA?

Malgrat que, socialment, sigui aquesta la línia oficial, em sembla que no és una bona opció. Les formes són importants, i em sembla que no seria una votació amb totes les garanties democràtiques i, difícilment, seria reconeguda internacionalment. No som Crimea. Per tant, em sembla que haurem d’anar a unes plebiscitàries, anticipades o no.

INICIATIVA I UNIÓ. EL DUBTE

Ara resulta que encara no han decidit si són naps o són cols, hi tenen tot el dret. Els extrems que sempre han jugat la carta de la indefinició, es toquen. Potser tots dos diran que unes plebiscitàries no és la manera, que no és aquesta la funció de les eleccions al Parlament etc, etc. Pensen més en clau de partit que no pas de país.

Si no votem directament el 9-N i no podem dir què pensem, em sembla que per fer-ho només ens queden unes plebiscitàries. A través d’unes plebiscitàries expressarem clarament què volem i passarem la torxa als polítics, però ells, abans, s’hauran hagut de definir i dir què pensen. Això em sembla que a alguns els fa pànic: “Com puc dir què penso si no sé què penso.”

Durant la campanya d’unes plebiscitàries, cada partit, haurà d’aclarir què pensen votar en el cas de plantejar-se una Declaració d’Independència al Parlament (això d’unilateral és sobrer).  Només aquest aclariment ja capfica a alguns partits.

Per no haver-s’hi de capficar, ni angoixar-se, ens voldran fer creure que  unes plebiscitàries serien un frau. No volen adonar-se que és l’única sortida, l’única perquè  puguem votar i deixar clar, internacionalment, el que desitgem.

Partint de la base que negociar amb el govern central o canviar la constitució són possibilitats impossibles, si és que hi ha algú que tingui alguna altra opció realment possible i acceptable fora d’unes plebiscitàries i d’una DI, l’hauria de dir.

PS: Ahir, dimarts, a les set, era davant de l’ajuntament i portava una urna. Vull votar. Ho dic per si hi ha algú que ho posa en dubte.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

L’HORA DE LA POLÍTICA

Al llarg de la història, fins i tot els moviments de desobediència civil, que em sembla que caldria dir-ne “de reconeixement dels drets civils”, varen ser capitanejats per polítics, encara que fossin polítics que a vegades no ho semblessin, com en Gandhi o el Luther King, i d’altres clarament per polítics, com el cas d’en Nelson Mandela.

L’onze, en el discurs que va fer la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, el temps verbal que va fer servir va ser: “posin”. Passava la pilota directament als polítics. ara és la seva hora, per això els vàrem triar, però també els deia que no els deixaríem sols.

No es tracta pas del dret a decidir el nostre futur, aquest dret ja ens l’atorguem, ara es tracta de la manera com volem fer-ho: volem votar.

En el supòsit que com a conseqüència de les decisions de la judicatura espanyola, no es pogués votar amb garanties de reconeixement internacional, em sembla que no ens quedarà cap més remei que fer eleccions.

SÓN NECESSÀRIES UNES ELECCIONS?

Doncs em sembla que sí, del tot. S’ha de clarificar el panorama, ara hi ha massa marró enquistat. Els d’Unió i d’altres, com el Sr. Vila, ens ho han dit del dret i del revés, però nosaltres fèiem veure que no els sentíem. Des de sempre ens han dit que sense l’autorització legal d’Espanya ells no es mourien. És com dir que no faran res de res, que volen continuar sent espanyols.

Per a mi és que estan defensant  els gran negocis, les grans famílies econòmiques. Són la seva cara visible i educada.

UNA LLISTA? DIFERENTS LLISTES?

Les matemàtiques no són el meu fort i em sembla que caldria que es publiqués un estudi de què pressuposa que els partits signants de l’acord per la data i la pregunta vagin en una sola llista (tret d’Unió, suposo) o en diverses llistes, però amb una proposta comuna per a la sessió d’obertura del Parlament: La declaració unilateral d’independència.

Fins fa poc em semblava que podien anar separats, mentre tinguessin una proposta de futur comuna, i que els resultats serien si fa o no fa els mateixos, però me n’oblidava d’un efecte psicològic multiplicador: la unitat d’acció. L’exemple més clar són els tres últims onze de setembre.

Em sembla que el fet d’anar tots en una sola llista farà que tots els que els votarien per separat també la votin i, a més, molts del que n’estan tips de picabaralles i murrieries, la gent senzilla, la que no entén de càlculs, però sí que entén que la unió fa la força, també la votarien, i a més hi ha l’efecte psicològic que també arrossegaria vots: el de la llista que ens agermana i que serà la guanyadora. La de la il·lusió, la del futur.

Igual que la unió per a la feina i per treballar en aspectes concrets per la nació ha fet que L’ANC i Òmnium formessin un sol bloc de treball i d’objectius, em sembla que també podem demanar als partits que facin el mateix.

PROPOSTA PER FER LA LLISTA

Si s’han de discutir per quants tu i quants jo, i en quin ordre, no es preocupin, muntin una comissió de savis i es comprometin a respectar la seva decisió. Em sembla que seria una nova prova de saviesa i maduresa política.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

DE QUIN PARTIT PARLAVA?

Estic més que d’acord que tothom pugui expressar el que li sembli, només faltaria. Però no puc entendre que un membre del govern faci unes afirmacions del tot esbiaixades. Jo diria volgudament esbiaixades, perquè no és pas la primera vegada que diu quelcom de semblant.

De quin àrbitre i de quin partit parla el Conseller Vila? No sé si tots dos, ell i jo, som dintre el mateix camp i estem patint el mateix partit. Per mi en un costat hi ha l’equip contrari i els àrbitres, o sia tots + una bona colla que els ajuda, i a l’altre hi som nosaltres. A nosaltres ens ho xiulen tot, fins i tot el que no és falta, i a ells no els piten  res, ni les faltes més descarades. Ens poden trepitjar, lesionar, fer gols amb les mans ..., però nosaltres hem de continuar sent uns angelets.

Ara arriba el conseller Vila, pel que sembla l’altaveu dels angelets, i ens diu que hem de fer bondat i que no podem qüestionar l’arbitratge perquè sinó: què quedaria, com aniríem?

Doncs sí que podem qüestionar l’arbitratge, i fins i tot ens el podem saltar i plegar de jugar aquest partit tan trampós, i també podem buscar-nos una altra lliga. Ho hem de fer perquè sinó ho acabarem perdent tot, i tots greument lesionats. Si els engeguem a pastar fang i pleguem segur que no ens anirà pas pitjor que ara.

Que quedi ben clar, o ens saltem l’arbitratge el 9-N, o ens el saltem amb unes plebiscitàries seguida d’una DUI. Triï senyor Conseller, i amb vostè tots els qui van amb el lliri a la mà o ho fan veure. Que prefereixen?

Sense trencar ous no és pas possible fer cap truita, i no arribarem mai a ser un estat sent uns angelets i anant amb peus de plom per no trencar la legalitat espanyola. 

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

TOCARÀ ALS POLÍTICS

Després d’aquest proper onze de setembre, nosaltres, allò que se’n diu societat civil, ja haurem fet per tercera vegada el que s’havia de fer i ho haurem fet ben fet, sumant. Després ja no ens tocarà a nosaltres decidir les properes passes.

Segurament a més d’un li pot semblar que el més adient és que el dia 9-N, sigui com sigui, hi hagi votació. No és aquest el meu parer, la votació ha de ser formal i, per tant, li pertoca al President decidir-ho. Tant si és que sí, com si és que no.

En el cas que fos que no, només hi tinc un però. No em semblaria bé ajornar la votació, fixar una altra data. Espanya no canviarà mai de parer. Un nou temps de negociació no donarà cap mena de resultat. Una negociació de tu a tu va contra la seva manera de ser, contra la seva història.

És possible que el President dubti, és humà. Potser per ajudar-lo a decidir-se, malgrat la més que previsible oposició del TC, hi podrien ajudar dues actuacions en clau de país.

* Que el President, acompanyat de tots els partits que donen suport a la consulta fes un comunicat oficial des de Palau.  Com varen fer amb la pregunta.

* Si el President ho considera convenient, que ERC entri simbòlicament al govern, amb una conselleria política creada expressament, una conselleria que representés la unió de la intenció de tots els ciutadans i la coresponsabilització i suport al President en allò que acabi decidint, fins i tot si al final és que no i hem d’anar a unes plebiscitàries.

Si és necessari i els partits no són capaços de fer, com a mínim la primera proposta o semblant, potser que deixin de dir que hem de ser els ciutadans els qui hem forçar la consulta. Nosaltres ja ho hem fet fins a on podíem. Ara comença a ser hora que els polítics s’espavilin i donin la cara. No volem que es tirin els plats pel cap, sinó compromisos comuns clars i que sumin.

I si el dia 9-N no podem votar, doncs que sigui el seu torn. Que es convoquin eleccions. Que quedi clar que no els demanem que muntin una llista unitària, no és la solució i només ho complicaria tot, però sí que cal que es mullin clarament dient què en pensen i què pensen fer davant d’una proposta parlamentària de Declaració Unilateral d’Independència (DUI).

Una DUI també és una manera prou clara de trencar la legalitat espanyola. Ja sé que no els agrada als partits perquè s’han de mullar i parlar clar, i també entenc la necessitat de votar, per això proposaria que al cap d’una setmana o quinze dies de la DUI es fes  un referèndum per avalar la decisió.

Que quedi clar que prefereixo votar el 9-N però, sigui quina sigui la decisió, em sembla que toca donar suport a qui va al davant, al President.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

EN JORDI PUJOL I L’HERÈNCIA

He estat a punt de no publicar aquest article, l'he deixat reposar molt, però em sembla que en tot aquest devessall d'opinions negatives cal posar-hi una mica de contrast. És el que procuro.

Llegit a poc a poc, l’escrit de l’expresident desconcerta. Si el que hi posa ho interpreto correctament em sembla que legalment no és responsable de res i, segurament, els tribunals també ho veuran així. Però ell hi deixa clar que considera que en el que no va fer hi ha una responsabilitat política i ètica. En aquests aspectes ell considera que ha fallat, encara que no em sembla que sigui ben bé així. Però si ell ho considera segurament serà cert des del seu punt de vista, per això no té res d’estrany que demani perdó.

Es responsabilitza de fets que només se li poden atribuir parcialment, en el moment inicial, després, legalment, ja no se li poden atribuir, però com que la seva mirada sobre la família i sobre el país és patriarcal (des del meu punt de vista és un enfocament equivocat), se’ls atribueix.

Es pot pensar que l’expresident Pujol no ha practicat allò que predicava, doncs fins i tot en aquest cas em sembla que no és del tot cert. És la seva família és la que, en tot cas, no ha seguit els seus passos. Però cap fill és responsable del que faci el seu pare i cap pare, per molt que ho vulgui, és responsable del que facin els seus fills adults.

ELS PARTITS

És curiós que partits i persones que es consideren capacitades per dirigir la societat els hagin passat per alt aquests aspectes i reaccionin com si la visió patriarcal de la família i del país fos la més natural del món i, per això, tampoc no m’estranya que no situïn les coses en el seu marc legal, ni en el moment històric en què inicialment van passar, els anys vuitanta, els primers de la transició. I tampoc no m’estranya que alguns cridin, i molt, perquè així desvien l’atenció dels seus.

EL MOMENT HISTÒRIC

Se’n recorden aquests il·lustres polítics que hi va haver un cop d’estat, per fortuna fallit? Personalment entenc perfectament la posició del Sr. Florenci Pujol, pare de l’expresident, que el 1980 volgués protegir la seva jove i els seus nets deixant-los una herència fora d’aquella Espanya encara massa feixista. El 1981 va anar de molt poc que tingués tota la raó, però em sembla que només ho podem entendre els qui érem en alguna de les llistes per “rojos-separatistas”. Encara recordo aquella nit, i la veu del president Pujol procurant tranquil·litzar-nos amb una mitja veritat, va fer efecte. Gràcies.

També és cert que els últims vint anys hi ha hagut més d’una possibilitat de regularitzar els cèntims, però li pertocava a ell fer-ho? Potser políticament i èticament sí, legalment ho dubto. Els seus fills ja eren  prou grandets per prendre les seves decisions.

LA SEGURETAT JURÍDICA I EL RESPECTE INSTITUCIONAL

Però tot això no és el que més en preocupa. Amb les absurdes presses per treure’n profit polític alguns estan posant en perill coses molt importants: la seguretat jurídica i el respecte institucional. Els polítics haurien de ser els primers que proclamessin que les lleis del nostre Parlament s’han de complir. Si es retoca una llei, em refereixo a la dels expresidents, ha de ser pels nous expresidents i no pot ser mai retroactiva. Això de fer retroactives les lleis em recorda un estat de “pandereta”.

Una altra cosa és que l’expresident, per responsabilitat política i ètica, renunciï a algun dels seus drets. De totes maneres em sembla que no hauria de poder renunciar a la pensió de viudetat de la seva dona (en tot cas no li correspon a ell fer-ho) i, institucionalment el Parlament tampoc no l’hauria de deixar que renunciés a la seguretat. Si algun dia, com a conseqüència de no portar seguretat, algun eixelebrat l’agredeix i li “fot un mal tanto” que diem els que ja tenim una colla d’anys, aleshores tot seran lamentacions, sobretot tenint en compte que el problema, referit a ell, és molt més polític que legal.

UNA MICA D’HISTÒRIA

Per centrar les coses importants, a vegades una mica d’història va bé. Suposo que saben que durant la república el president Lluís Companys havia estat ministre de la marina durant uns mesos, després els feixistes el varen assassinar, afusellant-lo, però com que havia estat ministre de l’estat, d’acord amb la llei, la seva dona va poder cobrar de estat espanyol franquista la pensió de viudetat corresponent. Saben que l’estat alemany, fa només uns deu anys, va acabar de pagar –en euros- l’enorme multa que havia acceptat contraure per acabar la primera guerra mundial? Sí, la que ara es recorden els cent anys del seu començament. Saben si el Sr. Matas exministre del PP, ja condemnat i empresonat, ha estat cobrant i potser encara cobra, la paga corresponent a exministre o la tornarà a cobrar? Ja es pot anar omplint la boca de ximpleries la Sra. Camacho i alguns d’altres, més els valdria callar i deixar de fer el pallasso (que em perdonin en Tortell Poltrona i la Pepa Plana).

LA COMPAREIXENÇA AL PARLAMENT

Per procurar ser justos, en la compareixença al Parlament, em sembla que només se li hauria de poder preguntar o demanar explicacions sobre el seu patrimoni personal, mai sobre res que tingui relació amb algú de la seva família o d’altres persones i, encara menys fer suposicions del tipus: no sabia que ..., com és que no...?

PROCUREM SER EQUÀNIMS

Demanaria a alguns dels polítics d’aquest país que procurin deixar de jugar a ser fiscals i jutges alhora i d’omplir-se la boca amb paraules buides i grandioeloqüents, això ja ho fan els espanyols cada dia i a cada instant, a part que serien massa injustos i quan voldrien rectificar ja seria massa tard.

Si de tot plegat ens surt foc nou, benvingut sigui.  Serà una bona manera d’anar creant el nou estat sobre unes bases de transparència personal i política, que és cert que ens convenen. Ara, abans de passar pàgina o pantalla, com prefereixin, em permetin un record per l’escola catalana i de qualitat que hem pogut forjar al llarg d’aquests decennis, pel començament de TV3 que encara el recordo amb goig, pels Mossos d’Esquadra,  etc 

Un dia o un altre el nostre nou estat li reconeixerà aquesta cara de la moneda, jo ja ho faig ara. Ja érem grans i preníem les nostres decisions, però ara ens n’adonem encara amb més claredat.

Fins d'aquí uns quinze dies.

F. Ponsatí

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. 

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”