A l’escrit anterior parlava de l’alt percentatge d’alumnes, quasi bé un 50%, que acabaven
la primària sense un mínim coneixement de la llengua i que, aquest fet,
afectava la cohesió social.
Per acabar-ho
d’arreglar, dintre el sistema educatiu, encara no s’ha plantejat quina línia
s’ha de seguir per a superar-ho.
Com que ni el
departament ni els mestres no consideren prioritari i essencial ensenyar a
parlar als alumnes, ens podria semblar que tampoc se’n preocupen per fer els
possibles perquè sàpiguen llegir i escriure. Ens equivocaríem.
Ho intenten però
no se’n surten. No se’n surten per dues grans raons.
A/ La primera és
que els alumnes no poden aprendre a llegir i a escriure bé perquè no dominen
prou bé el català oral, els fonaments.
Aquesta
afirmació és absolutament irrebatible, però encara cap institució no se l’ha
plantejada seriosament.
B/ La
segona raó deriva de la formació dels mestres. No se’n surten perquè la seva
formació no és l’adequada. Ni la inicial, ni la contínua.
Els passa
el mateix que li passaria a un fuster que volgués serrar un tauló de fusta amb
una serra de metall, o a un excursionista que se n’anés per la muntanya i ho fes
amb sabates de carrer, o al futbolista que jugués amb una pilota de rugbi. Les
eines no serien les adequades i els resultats tampoc.
De qui és
la primera responsabilitat?
Doncs del
govern i del Parlament. Són els qui han fet unes lleis nebuloses i vagues. Però
no ens deixem el principal responsable pràctic, la Universitat, que és qui
forma els mestres i d’on surten la majoria de la gent que s’encarrega de la
formació contínua.
Cap
d’aquestes institucions no ha estat capaç de determinar uns objectius generals expressats
de forma clara. Sempre es deixen els objectius en una indefinició retòrica que
quan s’entenen hi cap quasi bé tot, i si no hi cap és igual, s’hi fica perquè ningú
ho controla, i si algú ho controla no té cap eina per poder-ho fer canviar.
Si es vol
començar a canviar alguna cosa aniria bé que tinguéssim clar què és vol. Em
sembla que cal una certa concreció i claredat en el l’objectiu final, el punt d’arribada.
Amb molt
poques explicacions hauria de ser intel·ligible i clar per a la majoria de la
comunitat educativa. Una claredat expressada en forma de desig, i que
m’atreveixo a escriure:
Que tots
els alumnes, a l’acabament de l’escolarització primària, disposin de totes les
eines necessàries que els permetin entendre el que escoltin, comprendre el que
llegeixin, raonar i expressar-se oralment i per escrit en català de forma
socialment correcta.
Un desig
tan senzill revolucionaria l’ensenyament. Encara que potser només és una utopia
o és que potser estic equivocat.
Fins la setmana vinent.
F. Ponsatí
“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”
Visca la Terra.
PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España. Per què s'està en contra dels aerogeneradors i no en contra de les torres d'electricitat?