VE D’ESPANYA, DONCS, COM SI VINGUÉS DE FRANÇA

Si hem de fer cas del «tarannà» del sr. Raxoy, és pràcticament segur que no farà, aparentment, gaire res, senzillament esperarà. Ara bé la seva espera no serà passiva, anirà enfangant i emmerdant tots els nostres polítics i tots els nostres partits per desacreditar-los. Senzillament només cal que s’hagin equivocat en una petita cosa, encara que sigui particular, i ja els acusaran d’estafadors i corruptes.

Amb nosaltres practiquen aquell principi nazi: «Una mentida repetida es converteix en veritat, sobretot si no es pot demostrar». I com que sempre hi ha una colla de babaus que s’ho creuen, doncs apa!, ja han aconseguit el seu objectiu. Els és igual que el PP i la seva gran majoria de càrrecs públics siguin, de forma demostrada i pública, una colla de mentiders, estafadors i corruptes, ells són espanyols i, per tant, no cal esverar-s’hi gaire per aquestes coses.

Per començar no hauríem de fer cas de res que vingui d’un jutge espanyol, perquè els jutges espanyols són obedients a les indicacions del seu amo: “Espanya”. No fer-ne cas, per a mi, vol dir que aquestes notícies passen a ser com si vinguessin de França.

Però cal que sacsegem el nostre arbre i fem caure tot el que calgui, però no n’hi ha prou, calen normes acceptades, fàcils d’implementar i de controlar, i alhora respostes ràpides però prudents, perquè és molt fàcil destrossar una vida, però molt difícil refer-la.

UNA NOVA EMBRANZIDA

L’ANC sembla que vol començar una nova embranzida social d’actuacions. Desitjo que tot el que proposin tingui un èxit esclatant.

Es pot pensar que un moviment de desobediència civil pot ser molt útil i ajudar a dinamitzar la societat, però pot molt ben ser que no sigui així, perquè la desobediència civil tingui èxit cal que sigui duradora, i és força difícil de mantenir.

Com que cal continuar reforçant i creant més cohesió social, em sembla que les propostes haurien de ser fàcils d’escampar-se, d’efectes visuals duradors i senzilles de fer.

Així cada cop que ens trobéssim aquell símbol o ..., sabríem que aquella persona o les d’aquell lloc pensen semblantment a nosaltres i estan a favor que, com a nació, puguem decidir lliurement. És una manera de sentir-nos acompanyats i que formem part d’un projecte col·lectiu.

CiU i ERC, L’ESPAI

Les enquestes del CEO sembla que vinguin a dir que ERC s’està menjant l’espai electoral de CiU, podria ser cert. La pregunta clau, en canvi, seria: A CiU li hauria d’importar que ara ERC es mengi una part del seu espai electoral?

Segur que els preocupa, però no hauria de ser el motiu de futures decisions, sempre que la suma d’escons i/o de vots a favor de la independència pugés o es mantingués. En canvi des d’Espanya s’ho miren d’una altra manera, a la manera de Duran i Lleida, a la partidista.

Des d'Espanya compten que CiU, quan s’adoni que ERC se li menja espai, canviaran d’estratègia i s’allunyaran de les posicions sobiranistes, però aquí és on, els espanyols, s’equivoquen de mig a mig, perquè CiU, suposo que té clar que encara que ara perdi espai, quan siguem un estat ja el recuperaran i amb escreix, perquè representen una part fonamental de la societat, una dreta civilitzada no confessional.


Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

QUI OLI REMENA, ELS DITS S’UNTA

Segueixo pensant que tot plegat és molta fressa i poca endreça, i que s’assembla força al “pa i circ” romans, cal que en distraguem i no posem l’atenció a les coses importants.

Amb el que he escrit avui estic segur que faré escandalitzar a quasi bé tothom, però em sembla que, en tot plegat, hi ha molta injustícia. Comprenc que passin determinades coses, sobretot si no són en profit personal, encara que comprendre-les no és justificar-les, però tampoc no em sembla bé, ni just (ja que parlem de justícia) que s’hagin d’esperar anys per a saber com acaba tot.

La dita sobre l’oli, tan senzilla i clara, no hauria de fer escandalitzar a ningú, és un fet normal que no es pot estar en contacte permanent amb certes substàncies i no quedar-ne, poc o molt esquitxat, encara que sigui involuntàriament.

SI NO HI HA PROFIT PERSONAL NO ÉS EL MATEIX

Per això no m’estranya que hi hagi força casos o situacions en les quals diferents persones en surtin esquitxades, ara bé, hauríem de començar a relativitzar les actuacions dels jutges perquè semblen teledirigits. Segur que el pas del temps ens mostrarà que les raons, situacions i els comportaments dels “imputats” són molt diferents.

No s’hauria de posar en el mateix sac els errors administratius i les malversacions, i ara s’hi posen. Hauríem de tenir en compte que, en el cas de la “justícia”, no és cert allò que diuen: “Cuando el rio suena, agua lleva”.

Si ens ho mirem fredament, que és com em sembla que ens ho hauríem de mirar, no tot és igual. Hauríem de procurar no declarar culpables a tots aquells que només són imputats (quina paraula més dura, com la d’”empapelados”).

Pel que fa a les persones, ens seria de força profit fixar-nos en els castells. Costen molt aixecar-los, però que en un instant, una petita equivocació, un petit mal càlcul, un moment de debilitat d’una de les parts, per petita que sigui, fa que tot s’ensorri.

A tots ens pot passar que ens equivoquem, però si de l’actuació no en surt cap guany personal, ni cap mal públic, em sembla que no ho hauríem de ficar al mateix sac que els malversadors i els aprofitats. En canvi ara, pels fiscals i els jutges i els mitjans de comunicació tot és el mateix.

POTSER ANIRIA BÉ QUE FOSSIN RESPONSABLES

Mentre l’actuació dels fiscals i dels jutges sigui tan lenta, cançonera i no se’ls pugui demanar responsabilitats o compensacions pels seus errors (a tota la resta dels funcionaris sí que se’ls en pot demanar), malament rai, ells tiraran pel dret sabent-se intocables, tant si l’encerten com si s’equivoquen i, per tant, no miraran gaire prim.

Si entre tots plegats donem la potestat al jutges de jutjar, si s’equivoquen ho hauríem de compensar, també, i amb rapidesa, entre tots plegats.

EL PURGATORI NO HAURIA D’EXISTIR

Em semblaria assenyat treure la figura de l’imputat. Si no ets acusat (i per ser-ne hi hauria d’haver alguna cosa més que no pas errors administratius o lleugeres sospites) només s’hauria de poder ser testimoni i, evidentment, de testimoni es podria passar a acusat i d’acusat a testimoni o quedar-ne fora, però no com ara, a la valenta, a “lo bèstia”, tirem la xarxa i tothom qui hi hagi: “imputat”, després ja garbellarem, no és just.

ELS COMPTES: TRANSPARÈNCIA IMMEDIATA I PÚBLICA

També podríem començar per fer que els comptes públics fossin realment públics a l’instant. Ara és possible. Cada entrada de cèntims i cada despesa hauria de quedar immediatament reflectida, de forma clara, en una comptabilitat simple i pública on només hi haguessin entrades i despeses, el concepte, i qui ho ha pagat o cobrat. Sempre es podria escapar alguna cosa, però seria molt més difícil, i així també sabríem en què es gasten els nostres cèntims.

Fins la setmana vinent.

F. Ponsatí

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.