divendres, 1 de març del 2013

VOTACIÓ AL CONGRÉS ESPANYOL

A vegades la vida ens posa davant de situacions estranyes, la de l’altre dia en va ser una CiU i Iniciativa presenten una proposta al Congrés, el PSC s’hi afegeix i l’únic que en queda fora és ERC.

A no ser que fos una condició del PSC per afegir-s’hi, no entenc que ERC no pogués votar la presentada pels altres i després votar també la seva. No eren contradictòries i demanaven coses diferents. Potser és que vaig amb el lliri a la mà, però ...

LA IMMERSIÓ
El català com a llengua vehicular a l’ensenyament continua, legalment, a la corda fluixa. Ja sé que el Suprem ha dit que tot estava bé, però ho ha dit en funció del marc jurídic actual. En el moment que canviï el marc jurídic (la llei del senyor teclat), també canviarà la seva posició, i a fer punyetes.

És el que va passar amb el TC. Amb un Estatut no hi podia dir res, però amb l’altre sí, i ho van aprofitar, i ben aprofitat.

Espanya sempre ha tingut clar que allà on manen ells, la llengua única és l’espanyol (que nosaltres eufemísticament en diem castellà, per allò de nedar i guardar la roba), ho tenen tan i tan clar que ja al segle XVI, el senyor Nebrija (el del primer diccionari de la “Lengua Española”) va dir: “La lengua es compañera del imperio”.

Mentre estiguem amb ells no hi ha res a fer perquè seria anar contra la seva essència, la seva ànima.

EL PSC
M’ha agradat que el PSC comencés a tocar de peus a terra, però jo em pregunto quan durarà el sr. Navarro, sobretot tenint en compte que fins i tot en coses anecdòtiques li estant fent el buit  -el sr. Zaragoza sabia allò dels encàrrecs d’espionatge però no en va dir res a la reunió que varen tenir amb ell el sr. Navarro i d’altres-. Encara que vingui de puntetes, benvingut sigui el PSC.

I ARA EL CONSELL D’ESTAT
Hem de donar les gràcies al govern central perquè acaba de convertir una resolució d’intencions del Parlament en un text amb força jurídica. Moltes gràcies. Heu fet el que havíem de fer nosaltres. Ara ja està i tot queda molt més clar.

De totes maneres si hi havia alguna ànima de càntir que pensés que a Espanya hi havia llibertat d’expressió i, per tant, de pensament, li queda ben demostrat que no.

Espanya és com una església on fins i tot els pensaments i els punts de vista són reprovables, a no ser que la jerarquia consideri que són constitucionals. Tot allò que pot sortir del dogma constitucional és herètic i, per tant, inacceptable, reprovable i perseguible (no ens cremen a la foguera com va fer en Simó de Montfort amb els càtars perquè no estaria ben vist).

Per si encara no ho teníem clar, aquí us serveixo un text a la “vieja usanza franquista”: La Asociación de Militares Españoles considera estos hechos (l’escridassa al capità general a la plaça de St. Jaume) la frontera última de lo que no se puede traspasar y que pudiera terminar en un conflicto civil entre españoles que resultara en la desintegración de España, dando lugar a una situación que deviniera, de modo lamentable pero necesariamente irreversible, en el cumplimiento de la misión que la Constitución Española, basada en la soberanía nacional -que reside en el pueblo español y no en el Parlamento Nacional, no se olvide-, asigna a los Ejércitos.

I encara voleu o penseu que és possible conviure i dialogar amb gent com aquesta?

Fins la setmana vinent.



F. Ponsatí


“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

Visca la Terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge  prou important com per no dependre d'España.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada