dissabte, 7 d’abril de 2018

EL NOI DELS ENCÀRRECS



Bon dia, encara que sembli impossible, avui, no parlaré del Molt Honorable President, ja n’hi ha molts d’altres que ho faran millor que jo. Permeteu-me, doncs, parlar del Noi dels encàrrecs, un dels últims d’arribar al TS, un que té, unes aparents, bones relacions amb l’executiu, un que va decidir, en un moment estrany de la seva vida, capgirar tot allò que sabia per uns copets a l’esquena i alguna promoció.

Si España fos una botiga, el Sr. Llarena seria el Noi dels encàrrecs, barrejat, això sí, amb l’home del sac i el cobrador del frac. Tot plegat molt lluït. Fins dijous a la tarda, quan un tribunal alemany va decidir excloure, del tot, la rebel·lió com a causa d’extradició del MH. President, li semblava que estava fent de jutge, el seu somni, i que podria deixar petjada jurídica, però la realitat li acaba de clavar una sonora i magnífica plantofada i l’ha fet aterrar de cop.

Segurament ell encara no se n’adona del tot, perquè està obcecat i és un cabut de marca, però, el que més mal li farà serà que ni passarà a la història com a jurista, sinó més aviat com a antijurista, i que els llibres de dret l’acabaran presentant com un exemple del que no s’ha de fer si es vol arribar a ser un bon jutge.

UNA BONA PART DE LA CÚPULA JUDICIAL TAMBÉ N’ÉS RESPONSABLE
De totes maneres les decisions que li atribuïm no són pas només seves, sinó que són compartides per una bona part dels membres del TS, o sinó fixeu-vos que totes les apel·lacions  (i que consti que no les resolt ell) són desestimades fent servir els mateixos arguments que ell.

Aquesta forma de pensament antijurídic, però molt patriòtic, és a quasi bé tots els racons de la cúpula del TS, de l’AN i del TC. No ens ha d’estranyar, perquè hi ha una cançó, que tots ells han cantat, que fa:  “prietas las filas, recias marciales, nuestras escuadras van...”. I ells, que són dignes hereus del franquisme, se la saben i l’estan aplicant en la seva croada de “derribo y acoso” de l’independentisme, i ara, en un triple salt mortal, ja estan encanonant tot el sobiranisme (si continuen així, voler votar, defensar el dret a decidir, aviat, serà causa d’enjudiciament).

El Noi dels encàrrecs es limita a posar-hi la cara, això sí, una cara de persona bonhomiosa que sembla que no hagi trencat mai cap plat. Quanta tristesa ha escampat amb la seva cabuda i faceciosa interpretació del que va passar. Conscientment ha preferit creure’s els botxins, als violents, i no pas la gent, i  allò que tothom va veure i viure. Tot ho ha girat i capgirat fins a crear una nova realitat. D’això se’n diu mentir expressament, conscientment. No és una bona persona i, per tant, tampoc no pot ser un bon jutge. Dient-ho diferent, el Sr. Llarena serà condecorat i promocionat pels seus serveis a la pàtria, però no pels seus mèrits com a jurista.

CAL QUE ESPAÑA REFORMI EL SISTEMA JUDICIAL
Si de tot plegat no en surt una ferma voluntat de reformar tot el sistema judicial, és que la podridura és tan gran, i està tan arrelada que fins i tot és més difícil extirpar del que va ser la reforma de l’exèrcit després del 23-F.

El que ha estat passant aquests mesos és un 23-F judicial, és un cop d’estat per part dels qui es consideren els garants i servidors de les essències pàtries. Són les elits jurídiques de l’estat i s’estan comportant com el govern dels il·lustrats, el govern dels qui es creuen més savis i preparats que els altres per protegir España, i els importa un rave el que surti d’unes eleccions, i encara menys un Parlament, que per ells és com la caseta de la senyoreta Pepis.

El seu objectiu és mantenir l’”stato quo” (és la seva terra de fer pipes). Encara que aquest cop, gràcies a la UE, sí, aquesta Unió tan mesquina, cagadubtes i tan poc justa i solidària (tot és cert), no han pogut fer tot el que els hauria agradat fer, i ara, gràcies a la justícia europea s’adonen que tampoc poden retòrcer la realitat al seu gust. Per molt que cridin, des de Europa, els diuen que no hi ha hagut violència.

Si España vol sobreviure ha de deixar enrere el seu franquisme sociològic i les seves ànsies assimilacionistes i, sense perdre gaire temps, fer una reforma de l’estructura del seu sistema judicial en la línia del que marcava l’estatut decapitat, i enviar cap a casa un piló de jutges (TC inclòs) que encara tenen una mentalitat franquista de la seva feina i, acabar trobant una manera àgil de reformar la seva constitució que, de moment, encara ens encotilla.

PER A PODER ARRIBAR A UNA NEGOCIACIÓ
El Partit Popular i C’s tenen, encara, molt de predicament a España, però representen el passat. Començà a ser hora que se’ls tanqui l’aixeta dels euros, i que el PSOE, que és més espanyol que socialdemòcrata, en vagi aprenent i sigui igual de demòcrata que espanyol. No seria pas mala idea que els estats europeus decidissin collar Espanya per forçar-la a engegar, de forma seriosa, una negociació.

Espanya és molt possible que vulgui fer com en temps del dictador Franco i comenci a “despotricar” sobre l’enemic exterior i a fer-se la víctima de “contubernios” internacionals, però igual que el PP, C’s i el PSOE moderarien el seu llenguatge si se’ls tanqués l’aixeta dels euros, l’aparell de l’estat canviaria ràpidament de discurs si se’ls tanqués el crèdit internacional i es disparés la prima de risc.

Nosaltres, hem de tenir clar que per a poder negociar no n’hi ha prou de tenir la raó o una bona part de la raó, sinó que cal que l’altra part s’ho vegi pelut si no s’asseu a negociar, i això sembla que només ho pot fer Alemanya.
Recordeu que, com deia en Joan Fuster i em va recordar en Toni Soler: La política que no fem nosaltres la faran contra nosaltres.
F. Ponsatí
Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.
Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguaoral.cat

dimarts, 20 de març de 2018

ÉS UNA MARATÓ, I SOM A MIG CAMÍ

Quan anem en cotxe i tenim pressa no ens fixem gaire en el que hi ha al llarg de recorregut, de fet no el gaudim, estem tant i tant capficats amb el punt d'arribada que ens passa per alt tota la resta.
Viure, vol dir tenir paciència, vol dir mirar el nostre entorn, vol dir aturar-nos i agafar forces per a la següent etapa, vol dir saber quins són els nostres competidors i els nostres adversaris (que no és ben bé el mateix), quines són les seves forces i les seves capacitats i, sobretot, quines són les nostres.
Com a país ens cal saber on volem anar. Ara sembla que ho tenim força clar, no tothom, però una bona part em sembla que sí.
Ara ens toca augmentar la base social, la potència del motor, i és evident que la primera cosa que ens cal, si volem que aquests nostres conciutadans ens escoltin, és saber què volen i perquè, i com molts de nosaltres ja l'hem fet aquest llarg camí, en sabem les dificultats, les alegries i els esculls i, per tant, ens cal tenir paciència, però també constància.
No vàrem nàixer independentistes, ens n'hem tornat per raons del tot diferents, per això ens cal fer tot el que sigui possible per entendre els qui encara no en són, i potser no en seran mai, però només des del coneixement mutu arribarem a un punt en què, encara que no estiguem d'acord amb el que volem uns i altres, ens respectem i convivim com un sol poble; un poble en què hi caben molts punts de vista i objectius vitals del tot diferents i, fins i tot, contraposats, però que té i respecta un pòsit comú.

REINO-REPÚBLICA
Des del meu parcial punt de vista no és que no tinguem res a fer-hi dintre el “Reino de España”, sinó que, molt possiblement, tampoc si fos una república. La història ens ensenya que poca cosa en podem esperar d’España, sigui “Reino o República”. El problema fonamental no és aquest, sinó que la dificultat més gran és la manera que tenen, una bona part dels espanyols (algú em dirà que és l’estat i no pas la gent), d'entendre la seva història i la seva vida. Una història que els ha ensenyat que són un poble guerrer, un poble que no es rendeix, que mai no negocia i que, en cas de conflicte, només existeixen: la victòria o la mort. I l’estat l’han estructurat així.
De fet, una anàlisi una mica menys anecdòtica de la seva història els portaria a adonar-se que en molts de casos han estat uns bon negociadors i no els ha anat pas malament, però com que des de finals del segle XIX sempre els ha tocat el rebre i han anat perdent tot el seu immens poder territorial i colonial, ara se senten -històricament- vexats, humiliats i que la seva història d’estat imperial ja ha passat, però encara els queda una pedra a la sabata i l'estan intentant assimilar/absorbir: Catalunya.
Si fins i tot una de les raons fonamentals per “el Alzamiento Nacional” dels generals feixistes, va ser la «unidad de España» i l'assimilació de Catalunya. Després li varen seguir quasi bé 40 anys de dictadura (em sembla recordar que també deien que era un estat de dret).

FER REPÚBLICA
Per a poder continuar corrent aquesta llarga marató ens hauríem de preocupar de no parlar tant, el silenci va bé per a la reflexió, i començar a anar eixamplant la República. De moment, i durant força temps, no serà pas una República jurídica, però cal que sigui una República social i justa, una República cohesionadora i convivencial, una República solidària i col·laborativa, una República que valori els drets humans i els exerceixi, una República científica, musical i ecològica, una República sense diferències econòmiques per raó de gènere, una República on els infants no s’hagin de separar de les famílies a cap edat, una República amb un, encara millor, sistema públic docent, sanitari,  científic ..., una República centrada en els municipis al servei dels ciutadans (no oblidem el pes econòmic i polític de les diputacions) i, cohesionant-ho tot, la Generalitat.
Com podeu comprovar no hi poso gaire res que no sigui possible, ni tampoc que no s’hagi començat a fer, recordeu que som a mitja cursa i és fàcil que les forces ens fallin, a partir d’ara, per acabar la cursa de la nostra vida com a poble, a més de la força física, ens cal una gran força mental, una gran capacitat de constància i esforç.
COSES QUE POTSER PODEM CANVIAR
Independentment del que decideixin els que es diuen “jutges imparcials”, i malgrat el 155 i les moltes barrabassades jurídiques per part dels tribunals, hem de procurar trobar les vies per assegurar el nostre futur com a poble, per assegurar els avenços que anem fent.
Per estrany que us pugui semblar hi ha alguns aspectes que l’estat espanyol no ha pogut tocar, i són aquelles entitats i organitzacions que no depenien exclusivament de la Generalitat, que estaven participades per altres territoris i, fins i tot, per altres governs. A partir d’ara hem de procurar afinar molt més per a poder salvaguardar tot allò que anem fent. No pot ser que cometem les mateixes equivocacions.
España ha demostrat que té molta força física i jurídica, pot permetre’s rebregar tots els drets mentre toqui el rebre als catalans i a les institucions catalanes, nosaltres hi hem d’oposar intel·ligència, diversitat i una participació ampliada (fora de la jurisdicció oficial espanyola, si és possible), segur que és més difícil, però també és més segur. És com es va fer el referèndum de l’u d’octubre o el que es fa per mantenir la Fundació  Ramon Llull, i d’altres.
A partir d’ara aniria bé que el govern encarrilés, fixés les línies de futur i les accions prioritàries, però que fos la societat (associacions, entitats, fundacions, ajuntaments, diputacions) la qui s’organitzés per a fer-ho, així assoliríem una societat molt més republicana. El govern hi posaria la fàbrica i dissenyaria el motor però la societat el faria i hi posaria l’energia. Encara que España ocupés un altre cop la fàbrica, el motor continuaria funcionant.
Tot plegat no és cap novetat, és el que hem fet des de fa molt de temps, des del temps de la dictadura i des d'abans: Escoltisme, Òmnium Cultural, Enciclopèdia Catalana, Assemblea de Catalunya, Congrés de Cultura Catalana, Escoles d’Estiu, l’ANC, corals, esbarts, grups de teatre o organitzacions per a la festa major, colles castelleres, penyes de futbol, gremis, associacions de tot tipus: de veïns, científiques, culturals, ONG, professionals, ecologistes, esportives ...  (en aquests punts hi és tothom).
Només ens cal continuar i potenciar-ho una mica més, perquè fer República també és això i, com a toc final potenciador de totes les iniciatives, fer una amalgama organitzativa entre el Congrés de Cultura Catalana i l’Assemblea de Catalunya que abasti tot el territori, i que el Parlament posi en marxa lleis com la de pobresa energètica i moltes d’altres de semblants que, més que lleis socials, les hauríem de qualificar, ja en el seu títol, com a lleis per a l’aplicació dels drets humans.
Recordeu que com deia en Joan Fuster, i m’ha recordat en Toni Soler: La política que no fem nosaltres la faran contra nosaltres.
F. Ponsatí
Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.
Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i d’expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguaoral.cat

diumenge, 11 de febrer de 2018

QUE BONITA SERIA CATALUÑA SI NO FUERA ... VERDAD?



PRESIDENT, NO US HEU DE JUSTIFICAR
Molt Honorable President, no us heu de justificar de res. És cert que segurament us heu equivocat en alguna de les apreciacions sobre les possibilitats de resposta d’Espanya i que, ingènuament, vàreu pensar que en el pitjor dels casos no ultrapassarien la llei.

A les normes legals, des de fa força temps, els tribunals espanyols els fan dir el que els dóna la gana i les retorcen fins a fer-les coincidir amb el discurs dels seus polítics: “el de sagrada unidad de la patria”.

Una pàtria que no és res més que una estructura caduca, arcaica i que està organitzada per a continuar disposant d’una economia extractiva per a uns quants, i que té el seu fonaments, encara ara, en una història plena de sang i de testosterona. És un estat que no ha sabut negociar mai, i que només entén la superació de les diferències en clau de victòria, humiliació i anorreament de l’altre.

Des de fa més de 300 anys, nosaltres, els catalans, som la seva diana, com abans ho varen ser els jueus.

SENSE QUE SE N’ADONESSIN, JA ENS HEM FET GRANS
Nosaltres maldem per demostrar que ja hem crescut i que volem decidir per nosaltres mateixos, que ja tenim criteri, però no ens hem adonat que mai ens han escoltat i que, per tant, mai han canviat per a res el seu punt de vista sobre nosaltres, ni tenen la més petita intenció de fer-ho..

Per tant, President, heu fet el que havíeu de fer, i ho heu fet molt ben fet, ho heu fet perquè heu volgut respectar la voluntat del vostre poble, per això només us hem de donar les gràcies.

També us demanaria que, de la situació actual, no en cerquéssiu responsables fora dels que estan retorçant la llei, potser us serviria per esplaiar-vos, però no per unir la gent que vol, cadascú a la seva manera, el mateix que voleu vós.

UN TC AMB TICS DE MESTRE D’ESCOLA FRANQUISTA
Quan un TC arriba a l’extrem d’entrar a considerar com s’ha d’interpretar un reglament intern d’un Parlament, fins i tot abans que aquest Parlament faci cap mena d’actuació, és que estem davant d’un TC que té tics autoritaris. Em recorda alguns  mestres que vaig tenir i que per a ells només estava bé si feies les coses com ells les havien pensat, no hi podia haver cap mena de discrepància respecte a la seva dèria, si n’hi havia, castigat.

Si ens fixem en tot el que ha passat aquests últims temps, ens adonarem que España ens tracta com si encara fóssim a l’escola del més pur estil franquista. Per a ells som com infants als qui cal adreçar i fer anar pel bon camí, encara que sigui a hòsties, perquè, per a ells, “la letra con sangre entra”. Potser no us n’havíeu adonat, però aquest és el tractament que totes les metròpoli,  des de sempre, han donat als territoris conquerits.

UN MAL JUTGE I, POTSER, UN NOVEL·LISTA FRUSTRAT
Estic segur que el Sr. Pablo Llarena està convençut que està fent un gran servei a la seva pàtria i que, per tant, serà recompensat amb la presidència del TS o amb la creu d’Isabel la Catòlica o coses per l’estil (la Sra. Lamela ja ha estat premiada).

La novel·la (literàriament molt dolenta) que esteu escrivint té tot de personatges sinistres, amb molt males intencions i, per tant, són poc de fiar. Per això no té res d’estrany que hàgiu decidit mantenir-los segrestats perquè tots plegats són més dolents que la tinya i són molt tossuts i malintencionats, i serien capaços de mentir per poder-ne sortir.

Tot plegat seria per llogar-hi cadires, si no fos que és un clar exemple de prevaricació i d’estar aplicant una pena, sense judici, a unes persones que tot el seu mal és no pensar com vós i com volen els membres del TC. Ara suposo que n’esteu del tot orgullós, però oblideu que per sobre de la injustícia espanyola hi ha altres tribunals, com el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).

M’agradaria veure-us la cara quan el TEDH digui que el que heu estat fent és un clar acte de prevaricació i que, com a conseqüència, cal restituir tots els drets i llibertats a tothom qui estigui dintre la causa general que heu muntat entre el govern central, el TS i el TC, i que cal compensar-los adequadament per tot el patiment que els heu causat, a ells i a les seves famílies.

EL TC VA SER UN BON MESTRE
De totes maneres de què m’estranyo? Si els primers de jutjar les suposades intencions,  i no els fets, varen ser els del  TC, i es varen quedar tan amples i satisfets. Per tant heu tingut un bon mestre i suposo que esteu la mar de tranquil perquè ningú, dintre de l’estat, us vindrà a picar el crostó. Només esteu seguint l’estela del TC. Entre tots plegats esteu deixant ben palès que la justícia espanyola és tan i tan justa que no arriba ni a l’aprovat.

Em sembla que si estigués en el vostre lloc em cauria la cara de vergonya de fer el que esteu fent: mantenir a la presó “preventiva” a quatre persones que si alguna cosa han demostrat que són és que són pacífiques, cíviques i solidàries. De fet el que més us molesta  és que no diguin, també, que no volen la independència del seu país. I després direu vós i altres caragirats, que no els manteniu tancats per les seves idees.

Suposo que negareu qualsevol insinuació que vagi en la direcció de considerar-vos més un novel·lista-jutge-prevaricador que no pas un jutge-professional, però quan el TEDH hagi dictaminat, el vostre  orgull personal quedarà ferit i, amb el temps, tots aquests mèrits als quals ara us sembla que hi teniu dret us faran nosa, i en privat acabareu admetent que per decapitar el procés vau inventar-vos tot un fil argumental i vau escriure una novel·la, forçant fins a l’extrem la interpretació de la llei, i ho vau fer fins a fora de la llei.

No voldria equivocar-me, però em sembla que sou d’aquells que pensen: “Que bonita seria Cataluña sinó fuera por los catalanes!”, i obliden que si aquesta societat i aquest país és així és gràcies als que hi som, els catalans, els vells i els nous (més aviat, aquí, ara, tots som nous).

No em sap gens de greu que tots els vostres esforços i mentides no serveixin per a res,  perquè el nostre desig d’independència, de ser tractats com a majors d’edat, continua viu.

F. Ponsatí

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguaoral.cat