diumenge, 6 de novembre de 2016

HEM DE FER BONDAT



Tal com van les coses tots plegats hem de procurar fer bondat, compte si és que algun cop penseu i, encara més si després ho dieu en veu alta, podria escoltar-vos algun “social” i denunciar-vos i, sobretot no ho escriviu mai, podria haver-hi algú de la “secreta” o el vostre veí que ho llegís i, anònimament, us posés una denúncia, ja hauríeu begut oli.

Heu d’allunyar de vosaltres el vici, el mal vici de pensar i, molt més, el d’intercanviar punts de vista (només porten baralles, discussions i males cares). No us preocupeu, la vostra pàtria i  màtria ja se n’ocupa de pensar per vosaltres i, si alguna vegada us allunyeu del bon camí, del camí correcte, del camí del bon pensament unitari que ens fa: “Una, Grande y Libre”,  ja hi ha els fiscals, els jutges i la policia que us ho recordaran, feu-los cas, i penseu que tot el que fan, ho fan, pensant en vosaltres, pel vostre bé.

Voleu una situació i un estat d’ànim més tranquil, segur i alegre que aquest? Només heu d’anar a treballar, pagar el vostres impostos, preocupar-vos per la família i de res més, però de res més, tota la resta ja se n’ocupa el vostre estimat i amorós Estat; per això s’han triat les ments més preclares, les persones més formades, les que estan investides d’autoritat, per aconsellar-vos, per dir-vos què podeu pensar i què heu de fer.

No penseu, no us preocupeu, sigueu feliços, i ara saludeu amb el braç enlaire i canteu el “Cara el sol...”


“Viva Franco”, “Arriba España”.

PS:Per aquí ja hi he passat i no em dóna la gana de tornar-hi a passar. Fins quan aguantarem aquest Estat vetllat pels “savis il·luminats auto-revestits d’autoritat” i que ens diuen què podem pensar, què podem dir i fer? I això que tot ho fem pacíficament.

Ja hi ha qui diu que els problemes són individuals i no pas col·lectius, quina poca capacitat d’anàlisi tenen els polítics que ho diuen, si el que passa és el que ells pensen, el conflicte és col·lectiu, però sinó és individual, barruts i panxacontents és el que són.

El conflicte no ens l’hem de mirar com una suma de problemes personals, el problema no el tenen les persones que obliguen a anar a declarar, el conflicte, i gros, el tenim tots. La guàrdia pretoriana de la Constitució vol que tots portem dogal, morrió i corretja i, sobretot, que no pensem i no diguem res que no sigui el que ells volen.

España no canviarà mai, com a mínim mentre ens tingui a nosaltres dins. La nació espanyola no existeix, existeix un Estat (un territori) que, debades, ha intentat construir una nació (un estat = una nació), i no se n’ha en sortit, i no ho aconseguiran mentre nosaltres siguem dintre del seu territori-estat.
 

Fem-los un favor, marxem, i així no els farem nosa i podran acabar la seva feina històrica.
Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra. Via fora.

"DES DE L'ESCOLA DEL FUTUR ESTAT I, SI POGUÉS SER JA DES D'ARA, FEM QUE LA POBRESA I LA MARGINACIÓ DEIXIN DE SER HEREDITÀRIES".

divendres, 21 d’octubre de 2016

ELS JUTGES-IMPÈRIUM, A QUI REPRESENTEN?



Històricament sabem que els emperadors eren la llei, ells la feien al seu aire i gust, i ells mateixos l’aplicaven, si molt els convenia.

Per als emperadors no es tractava pas d’aplicar el seny, el respecte, la concòrdia, la negociació i procurar no enverinar les coses, sinó que l’important eren els seus interessos, a curt, mitjà o llarg termini, perquè, al cap i a la fi, per això eren déus a la terra i podien fer les lleis i interpretar-les. Malgrat tot el seu poder polític, militar i religiós, la història ens ensenya que quan tenien problemes greus, acabaven negociant. Potser el govern espanyol encara es considera més celestial que August i per això no vol ni asseure’s a fer un cafè amb nosaltres, li sembla que ja en té prou amb els jutges-impèrium.

A/ Una jutge–impèrium
Si tu no em parles en la llengua de l’imperi jo no tinc perquè saber què em vols dir. Parlo altres llengües, però la llengua dels súbdits conquerits, perquè? Si no serveix per a res. Me’n puc fotre de tota una nació i els meus superior només em diran:  Dolentota.

B/ Un parell de jutges-impèrium
Quan un jutge es passa pel forro el que diuen els experts, s’inventa una part de la història, l’altra la tergiversa  i li fa dir unes quants bestieses per justificar el que “des de fa temps” ja ha decidit, és que es considera un “jutge-impèrium”. Ara n’hi ha un altre que també vol una mica de notorietat i amenaça amb multes. Si fan això per unes pintures i algunes obres d’art, què faran quan es tracti de coses realment importants. La qüestió és emprenyar i de la manera més descarada possible a tots els catalans, ara a uns, després en seran d’altres.

C/ Tots ens fila a fer de jutges-impèrium
Quan uns jutges decideixen que cal portar a judici uns polítics perquè varen permetre que es fes el que la ciutadania els demanava, tal com es va poder constatar amb la massiva afluència a les urnes, és que es consideren per sobre de la societat, per sobre de la gent, per sobre de tot i de tothom i, per tant, ells poden passar olímpicament de la voluntat dels ciutadans i no els cal aplicar-hi ni seny, ni concòrdia, ni  res de res, només el seu criteri (el de “España una, Grande y Libre”) que, evidentment, és infal·lible, per això són jutges-impèrium.

I com que no en tenien prou, doncs apa, ara van per  la Molt Honorable Presidenta del Parlament. S’esforcen molt i molt per fer-nos adonar que, per a ells, el nostre Parlament, és com la cuina de la Srta. Pepis, fireta, però em sembla que s’han embrancat en una lluita que els sortirà rave. En un costat l’Imperi, a l’altra el poble de Catalunya.

D/ Orquestrant-ho  tot,  l’Olimp dels  jutges-impèrium
Quan una dotzena de persones, constituïdes en tribunal polític, consideren que el seu criteri està per sobre del que expressa tot un poble en un referèndum dels seus (segons ells legal), és que són jutges-impèrium i,  per tant, nosaltres, com a poble, no tenim ni dret a pensar, ni a dir el que pensem, ni a fer res de res que no sigui el que ells pensen, perquè són ells els qui, segons España, han de fer-ho, són ells els qui, segons España, han de decidir què podem pensar, què podem dir, què podem fer, què podem votar i en quin sentit hem de votar, perquè ells són la “Llei Suprema”, la infal·libilitat i, si no els fem cas començaran a enviar-nos les set plagues, com les d’Egipte,  per veure si ens tornem una altra vegada súbdits dòcils, criats i productors obedients.

No sé perquè us estranyeu que España no vulgui ni asseure’s a prendre’s un cafè amb nosaltres? Estan més que convençuts que no els cal, ja té els jutges-impèrium per fer-nos passar per l’adreçador, són el seu home del sac.

ARA, MIREM ENDAVANT
De totes maneres hauríem d’aprendre del poble jueu, ens hi assemblem molt més del que ens pensem, som arrauxats, però alhora, de seguida, cagadubtes i assenyats, volem i dolem, però com ells hem de saber que no hi ha res important que s’aconsegueixi sense esforç i constància, i d’esforçar-nos i de  ser constants quan cal, d’això sí que ens sabem un bull.

O sia que, encara que tinguem en contra els infal·libles jutges-impèrium, ens continuarem comportant com persones lliures i no ens agemolirem davant d’una España que només vol fotre’ns.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

 F. Ponsatí

Visca la terra. Via fora.
 
"DES DE L'ESCOLA DEL FUTUR ESTAT (I SI POGUÉS SER JA DES D'ARA), FEM QUE LA POBRESA DEIXI DE SER HEREDITÀRIA"

diumenge, 25 de setembre de 2016

El referèndum per a la independència i la declaració d’independència (RI – DI)



Malgrat voler-nos portar cap el mateix objectiu, ja portem una temporada que aquestes sigles ens estan fent ballar el cap.

El petit problema que hi ha és que una cosa ve després de l’altra, i sembla que no es té gaire clar en quin ordre van, si primer s’ha de fer el referèndum i després la declaració o al revés.

El meu punt de vista, que segurament no comparteix gaire gent, és que primer cal fer la declaració, el trencament, i en el mateix moment unes quantes lleis bàsiques que creïn l’entorn legal adequat per a poder fer el referèndum,  i després el referèndum. Fer-ho al revés  és voler posar el carro davant dels bous i centrifugar el problema. Ara procuraré explicar-me una mica més.

EL REFERÈNDUM NO ÉS POSSIBLE SENSE ...
No pot haver-hi referèndum sobre la independència si abans no hi ha una declaració d’independència i el conjunt de lleis bàsiques que l’han d’acompanyar. I això perquè?

Fer un referèndum pressuposa disposar d’una base legal sobre el qual organitzar-lo i una gran moguda social i material: espais de suport, personal organitzador, funcionaris (administratius i de seguretat), ciutadans ...
Pensar que es pot fer sense que abans hi hagi hagut l’establiment d’una nova legalitat és inviable, i una nova legalitat només es pot sostenir en un nou marc dictat pel Parlament.

Ja vàrem fer un referèndum amb voluntaris, ara és diferent del 9 –N, i cal una nova legalitat.

Considerar que el trencament s’ha de fer via RI, sense abans haver fet cap mena de declaració oficial d’independència (encara que sigui condicionada al resultat del referèndum), em sembla infantil, perquè és posar la ideologia per davant de la ciutadania, és passar la pilota a la ciutadania quan ara és al sostre dels polítics, i ara els toca a ells decidir i mullar-se.

ACORDAT AMB ESPAÑA, IMPOSSIBLE
Fer un referèndum sobre la independència abans de fer la declaració d’independència, només és possible i viable si l’estat espanyol s’hi avé, i suposo que tothom sap que mai s’hi avindrà.

Plantejar i obtenir un referèndum acordat amb l’estat espanyol és impossible, i voler-lo fer sense aquest acord o sense haver creat una nova legalitat és anar directes a clavar-nos una patacada social impressionant.

Sóc conscient que hi ha algunes persones que, potser de bona fe, poden considerar que l’estat espanyol s’avindrà que fem el referèndum, però em sembla que s’equivoquen de mig a mig.

L’estat espanyol no l’autoritzaria ni sabent que el guanyaria, és la seva manera de fer, és la seva manera de ser, els polítics hi pinten molt poc, de fet són les puntes de l’iceberg del dibuix social amagat d’España; per tant, de referèndum acordat res de res i, per acabar-ho d’arrodonir continuen entestats en assolir una España  de “prietas las filas recias marciales nuestras escuadras van ...” , i tot el que no sigui considerat espanyol ha de desaparèixer o ser residual. Pot semblar que exagero però, en això, “obras son amores y no buenas razones”.

ÉS L’HORA DEL PARLAMENT
És evident que em sembla que l’única via possible és que el Parlament, d’un sol cop, faci la declaració d’independència i les lleis més imprescindibles i, a partir d’aquesta declaració, es munti tot el conjunt d’actuacions, referèndum inclòs, si cal.

Si els parlamentaris independentistes actuals els sembla que com que no varen arribar al a més del 50% dels vots no tenen prou legitimitat, els diré que s’estan de molts de romanços, i facin com Abraham Lincoln i com els bons polítics, quan es vol aconseguir una cosa es troben els mitjans, busquin més suports dins del Parlament.

I, si són tan primmirats i llepafils, tornin a fer eleccions, però encara que les anomenin plebiscitàries  no es queixin si els resultats no són com vostès esperaven, perquè, de fet, ens hauran fet recular dos anys i mig o tres.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra.

"DES DE L'ESCOLA DEL FUTUR ESTAT, FEM QUE LA POBRESA DEIXI DE SER HEREDITÀRIA"