dissabte, 18 de novembre de 2017

ELS CÍNICS, DIUEN: L’ESTAT S’HAVIA DE DEFENSAR



Primer, allò que és més important: ELS DRETS HUMANS, ELS DRETS FONAMENTALS, SEMPRE S'HAN DE DEFENSAR I PRACTICAR, I SEMPRE ESTARAN PER SOBRE DE LES CONSTITUCIONS I DE LES LLEIS.

Un record per a TOTS ELS EMPRESONATS I PER A TOTS ELS EXILIATS, però, d’una manera molt especial per als nostres dos Gandhi: en Jordi Cuixart i  en Jordi Sànchez. LLIBERTAT PER A TOTS ELS PRESOS POLÍTICS.

L’ESTAT S’HAVIA DE DEFENSAR
Aquesta mitja frase, que quasi en podríem dir “mantra”, és el gran raonament que fan servir els unionistes per justificar tot el que el govern central ha fet: tot un seguit de conculcacions dels drets fonamentals. El 155 no és pas l’única mostra, ni de bon tros. 
Ara, fem un cop d’ull ràpid a tres escenaris.

1/ “L’estat s’ha de defensar”. Però de qui o de què s’ha de defensar?
Potser l’estat s’ha de defensar d’unes persones que volen saber, d’un tema important per a elles, quantes pensen una cosa i quantes en pensen una altra? Només saber, i per això ho volen preguntar. I com que per preguntar, en una democràcia, el que se sol fer és votar, doncs organitzen una votació, un referèndum.

L’estat s’ha de defensar d’una gent que vol votar? És que aquesta gent no són estat? És que l’estat existeix sense aquesta gent? Com és que l’estat va contra la seva gent, les persones que el conformen? Com és que va contra ell mateix?

Perquè l’estat no és un territori, ni les lleis de les quals ens hem dotat, l’estat som les persones, les lleis són mitjans per mantenir la convivència, però no per limitar una llibertat fonamentals, com és votar.

2/ “L’estat s’ha de defensar”.
Potser l’estat s’ha de defensar del perill que representen unes persones que volen parlar pacíficament i lliurement entre elles? No oblidem que va ser el TC espanyol qui va decidir que hi havia certs temes i qüestions que, per molt que interessessin als catalans, no se’n podia parlar al seu Parlament, i varen manar a la Presidenta que no admetés, ni a tràmit, les conclusions d’una comissió.

Evidentment la Presidenta del Parlament no en va fer cas. Al Parlament de Catalunya s’ha de poder parlar de tot –un dret fonamental-. I va començar l’escalada repressiva, querelles i més querelles, algunes d’elles de penals, d’altres d’administratives. I això només per permetre que al Parlament -que és un derivat de parlar-, es pugui parlar de tot el que desitgin els diputats.

L’estat s’ha de defensar d’uns parlamentaris que només volen fer la seva feina: parlar i votar? És que aquest Parlament no és part de l’estat? Com és que l’estat va contra un dels seus parlaments i de les persones que el conformen? Com és que va contra ell mateix?

Perquè l’estat no és un territori, ni les lleis de les quals ens hem dotat, l’estat som les persones, les lleis són mitjans per mantenir la convivència, però no per limitar un dret fonamental: el de parlar.

3/ “L’estat s’havia de defensar”.
De la manera com ha actuat el govern central –en representació i defensa de España, diuen-, és evident que els catalans i el nostre Parlament i govern, no en formem part, d’aquest estat.

Si en forméssim part se’ns hauria respectat la nostra capacitat de raonar, parlar, decidir i votar, però no s’ha fet així i, per tant, és evident que tots plegats som una altra cosa, però no ciutadans espanyols de ple dret.

Què som per a ells, no en tinc ni idea. Segurament, súbdits. Però per la seva actuació, ni súbdits. Semblaria que, més aviat, som un cos estrany que cal eliminar o, com a mínim, que els cal disposar d’anticossos suficients per fer que tot plegat quedi en estat letàrgic, fins a tenir prou defenses com per fer-nos desaparèixer.

CLOENDA
Per España som una cosa semblant a una infecció o a un virus. Per això, l’estat espanyol, per mitjà del govern central- ha pres antibiòtics (repressió) per fer marxar la febre i, alhora, per si no n’hi havia prou, s’ha vacunat (art. 155) per generar prou anticossos per prevenir un rebrot. Però em sembla que els antibiòtics i la vacuna eren caducats. Mala sort, segur que la malaltia rebrotarà i els catalans continuarem raonant, parlant i volent votar.

Quina malaltia més estranya aquesta que tenim els catalans, que fa que  vulguem pensar, parlar i decidir pacíficament, votant, i sembla que no hi ha ni antibiòtics ni vacunes per combatre-la.

F. Ponsatí

Catalunya, 18 de novembre de 2017

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.  www.llenguaoral.cat

dissabte, 11 de novembre de 2017

PER QUÈ NO ANEM ALS FONAMENTS?



L'ONZE DE L'ONZE
La llum multitudinària de l'estel de Nadal va passar per Barcelona i ens va portar il·lusió, esperança i fermesa,  i va ser una nova demostració de com d'equivocada és, amb nosaltres, la política, d'Herodes, de la imposició i de la força.

ARA, UN XIC D'HISTÒRIA, NO CONVÉ OBLIDAR ELS FONAMENTS
Si un grup de persones es troba i parla de política, i entre els temes hi ha el de la independència, ho pot fer, i no passa res, senzillament no té valor jurídic, és un acte del grup, de l’associació o del que sigui.

Però resulta que si és el Parlament de Catalunya qui vol fer el mateix: parlar sobre la independència i els millors camins per assolir-la, hi ha un grup de persones que consideren que això és un delicte: el TC, que s’ha arrogat el dret de decisió suprema per la força de la coacció.

Però quin delicte, si el que s’està fent és l’exercici d’un dret fonamental, el de la lliure expressió de les idees de forma pacífica i respectuosa?

LA SAGRADA UNIDAD DE ESPAÑA
No hi havia cap problema fins que el govern central va manipular la llei, la legalitat, i la va transformar de tal manera que: parlar sobre la “sagrada unidad de España” seria delicte. D’aquesta manera es volia impedir que el Parlament parlés i votés. De fet, s’impedia que els parlamentaris exercissin el seu dret a la lliure expressió.

Per acabar-ho d’arrodonir el TC s’hi posa bé (el govern central ja ha fet els nomenaments adients), i diu sempre que SÍ de tot. Apa!, a partir d’ara tots a callar i a fer bondat. Sinó cap a veure el Sr. Jutge, i d’allà en sortiràs amb la teva ruïna econòmica o cap a la presó, o totes dues coses alhora.

PROHIBIT PARLAR-NE
Des d’aquesta “nova legalitat”, el grup de persones que s’han arrogat, perquè l’han acceptat, el dret de decisió suprema per la força de la coacció, poden decidir una aberració com que, al Parlament, no es pot parlar de res que faci referència a la independència.

De fet, ja no es jutgen actes, sinó intencions, pensaments, idees. Perquè el que s’ha fet al Parlament aquests dos anys ha estat política (parlar, debatre, votar i il·lusionar) però no s’ha arribat a donar-hi forma legal, forma jurídicament vàlida, de llei formal: publicació al DOGC o al Diari Oficial de la República (que és el que m’hauria agradat, però ...). Per tant, tot plegat ha restat dintre el marc de la llibertat d’expressió i sense força jurídica, però per al govern central i el seu TC ja n’hi ha hagut prou: volien ..., doncs garrotada: el 155 i, de torna, tots a la presó.

I LA RESTA DE JUTGES QUÈ FAN?
Segueixen i amplien el despropòsit. El jutge del TS (el que sembla, per ara, més raonable), de moment només coacciona la Mesa del Parlament. O no és una coacció posar-los com a condició, per a no fer-los anar a la presó, que abandonin la política o que es comprometin a limitar les seves idees al marc de la constitució? Tots a fer bondat, sinó, en nom de la llei, us arruïno la vida.

I la Audiència nacional? Aquí ja s’arriba a l’agressió venjativa en tota regla. O no ho és l'empresonament dels dos Jordi, o l’empresonament del govern per no haver volgut contestar a la fiscalia? Que no és una burla i un menyspreu, quan la jutgessa es posa a manipular el seu mòbil, mentre els membres del govern li explicaven el que feia al cas? O quan els envia a la presó sense tenir en compte les seves circumstàncies personals? Tot plegat no és tant com dir: Aquesta me la pagareu. I, per acabar-ho d’arrodonir, no fa ni cas dels recursos i de les apel·lacions.

De fet, segons el govern del PP, ho està fent molt bé i li donen un premi. A la jutgessa li acaben de concedir en propietat, per ordre ministerial, la sala tercera de l’Audiència nacional, fins ara la tenia de forma provisional. Segurament, dintre de poc temps, li donaran una medalla.

ON SÓN ELS DEMÒCRATES A ESPAÑA?
Tota la colla que defensa que el 155 i que l’actuació del TC és legal, s’ho haurien de fer mirar, i preguntar-se si els drets fonamentals d’expressió personal i col·lectiva no són abans, i més importants, que les lleis fetes a la mida del govern del PP i del seu TC?

Un dret fonamental, com és el dret d’expressió pacífica, mai no hauria de ser motiu de presó o de cap mena de delicte, i si ho és, els demòcrates s’hi han d’oposar, com han fet sempre, perquè si no ho haguessin fet continuarien vigents lleis que impedirien el vot de les dones, dels  negres o dels indis, i els de color haurien de continuar anant als seients del darrere dels autobusos.

Que aquests exemples siguin de fora, no vol pas dir que no sigui igual d’il·legal el que passa, ara, aquí. El govern i la mesa del Parlament estan encausats, i alguns a la presó i d’altres exiliats. I per què? Per expressar el seu pensament, per parlar i votar, per fer política. ELS DRETS HUMANS, ELS DRETS FONAMENTALS, SEMPRE S'HAN DE DEFENSAR I PRACTICAR, I SEMPRE ESTARAN PER SOBRE DE LES CONSTITUCIONS DELS ESTATS.

Un record per a en Jordi Cuixart i per en Jordi Sànchez, la seva situació és encara més menyspreable, més il·legal (si és possible) i de més indefensió. I la UE fent veure que no passa res, està vist que és un club de mala gent.

F. Ponsatí

Catalunya, 11-12 de novembre de 2017

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.      www.llenguaoral.cat

diumenge, 5 de novembre de 2017

LLIBERTAT, AMNISTIA I REFERÈNDUM



Demanaria a tots els partits que féssim seves aquestes tres paraules, perquè em sembla que estem al final d’una etapa i al començament d’una altra.

LLIBERTAT, AMNISTIA I REFERÈNDUM. Fins i tot els partits que s’autoanomenen constitucionalistes, com a mínim algun, em sembla que hi podria estar d’acord.

LLIBERTAT. Que es respecti la llibertat de reunió (fins i tot si és el Parlament), llibertat d’expressió (fins i tot si l’expressió és pública o al Parlament, i també si és de temes polítics, sinó no és llibertat) i, per tant, de no ser empresonat per les idees.

Llibertat per a totes les persones que té empresonades el govern espanyol. Ja sé que ho fa per defensar la seva constitució, però no és just que es tanquin persones per les seves idees polítiques i, encara menys, si les han defensades pacíficament.

Llibertat per expressar públicament les idees, encara que això faci la punyeta a la policia o als jutges, la llibertat d’expressió pacífica de les idees està per sobre dels requisits administratius del sistema judicial o policial.

AMNISTIA. La situació actual és tan i tan injusta, i fa tan de mal, que estava segur que mai la viuria, però amb España, quan es posa a defensar la “sagrada unidad de la patria” pot passar qualsevol cosa.

És indispensable l’amnistia per totes les persones que han estat jutjades o ho poden ser com a resultat del 9-N o de l’1-O i els fets posteriors. Sóc conscient que és absurd demanar-la a un govern que s’ha fet les lleis a la seva manera per poder engarjolar a tothom qui li porti la contrària, però hem de tornar a clamar: AMNISTIA, com ho vàrem fer al final de la dictadura.

REFERÈNDUM.  Què podem fer? No ho tinc gaire clar, però em sembla que hem d’aixecar-nos, tornar al punt de sortida, com fan els saltadors quan un salt els ha sortit, només, a mitges, i tornar a agafar embranzida per fer un nou intent, aquest cop potser una mica més pausat, però amb un objectiu: que ens puguem expressar clarament (Sí o No), i comptar-nos, i trencar l’animadversió d’España sobre el referèndum.

Si aquest fos l’objectiu, fins i tot un referèndum consultiu podria ser admissible. El primer pas és poder-nos comptar i, alhora, trencar la cuirassa anti-referèndum d’independència que té España. I si el polític TC no hi pot dir ni piu, encara millor.

Hem d’agafar seguretat per al salt final, i només l’agafarem si podem comptar-nos.

F. Ponsatí

Catalunya, 5 de novembre de 2017.
PS: La proposta que faig em sembla que s’adiu més amb un front comú PER LA LLIBERTAT que no pas tants caps, tants barrets, però la paraula la teniu vosaltres, els partits.

Suposo que no cal que us digui en què ens hem equivocat, ja ho sabeu, feu la reflexió i la mirada enrere, analitzeu-ho tot i apreneu-ne pel futur.

Malgrat tot, som un poble constant i ens costa molt perdre l’esperança i la il·lusió, i quan sembla que les hem perdudes ens esforcem per retrobar-les.

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del proper futur estat, i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.  www.llenguaoral.cat



dimarts, 31 d’octubre de 2017

Carta abierta al Primer Ministro del reino de España



Sr. Primer Ministro, em permeto fer-li aquestes quatre ratlles, acompanyades d’algunes reflexions. Tinc l’esperança que s’adoni que no pretenc molestar-lo, sinó que només és un petit intent de fer-li veure la situació actual des d’un altre punt de vista.

És possible que ara vostè se senti  guanyador, per això em sembla que és un bon moment per a presentar-li aquestes reflexions.

Si hem arribat a on hem arribat, suposo que no és pas perquè estiguem gaire satisfets de com estem, ni del tracte que hem rebut, ni del que rebem. S’ha plantejat com ens sentim nosaltres que des de fa més de tres-cents anys, generació rere generació, estem voltats amb tot de lleis que ens prohibeixen tot de coses que els permeten a vostès?

S’han plantejat alguna vegada què pressuposa ser català a España? Em temo que no. Aniria bé que s’ho plantegessin.

S’han plantejat que si España vol continuar existint (amb Catalunya), cal que canviïn radicalment la manera històrica de tractar-nos?

Es plantegen deixar d’atiar l’odi, la desinformació i la malvolença cap a Catalunya i els catalans com a eina de captació de vots a España? S’han adonat que hi ha partits (entre ells el seu) i televisions que impunement esperonen l’odi cap a Catalunya i els catalans?  En aquests moments encara ho estant fent a tort i a dret, i ningú els diu res.

Es plantegen que si no canvien radicalment el tracte que ens donen i el menyspreu que, a voltes l'acompanya, el que ha passat aquests dies es tornarà a repetir dintre d’un temps, poc o molt llarg, i potser, aleshores, no ens podran aturar per més lleis i forces de policia, guàrdia civil i judicatura que facin servir?

La judicialització de la política ens ha portat a un enfrontament del qual, els catalans independentistes no en sortim gaire ben parats, és cert. Ara bé, sempre que dos es barallen, i això val també per a les societats i els governs, no pot ser que només una de les parts tingui tota la  responsabilitat de l’enfrontament i, encara menys, si és la part més dèbil. Potser la part més forta, vostès, també hi tenen una part important de responsabilitat.

Considerem que sempre hem volgut implementar la nostra política per mitjans pacífics, i encara que només sigui per aquesta raó, ens sembla que ens mereixem un cert respecte. Ho dic perquè moltes actuacions i afirmacions del seu aparell judicial no ho tenen en compte i fan unes interpretacions totalment esbiaixades i, fins i tot, falses del que ha passat. De moment ja hi ha dos presos polítics.

Dels enfrontaments se’n pot sortir rebregant i humiliant el contrari, però si es vol que hi continuï havent la possibilitat d’una bona convivència, s’ha de procurar que les ferides i els mal records siguin els mínims possibles i, per poc que es pugui, inexistents.

Ni des de la venjança, ni amenaçant amb la presó, ni des de la voluntat de derrotar per 10 a 0 la part del nostre poble que vol la independència, difícilment es podran construir ponts que permetin avançar pel camí de la concòrdia i les bones relacions futures.

Per això li demano que faci aturar i revertir totes les actuacions legals (judicials i/o pecuniàries) de qualsevol tipus -fins i tot les que fan referència al 10-N-, que hi hagi contra persones, entitats, càrrecs i partits que pugui considerar-se, des del marc legal actual d’España, que hi ha alguna possibilitat que puguin ser portats a judici, investigats o empresonats per la seva actuació política pacífica, per molt contràries a les lleis espanyoles que li puguin semblar. S’aturin i facin “tabula rasa”.

No em sembla que l’existència de “presos polítics” – des de la nostra òptica ara ja n’hi ha, i no n’hi hauria d’haver cap-, sigui la millor manera de començar a posar unes bases futures de relació que afavoreixin la concòrdia i la pau social. Unes bases diferents i més respectuoses.

Per acabar, suposo que considerarà encertat que pensi que quan siguem una república independent, vulguem mantenir les millors relacions possibles amb España i amb tots els espanyols.

Vostè té la paraula.

Atentament.

F. Ponsatí

Catalunya, 31 d’octubre de 2017