dilluns, 18 de juliol de 2016

SENTIT D'ESTAT

LES OBRES D'ART

Una de les primeres obligacions que té un estat és la de la preservació dels bens culturals que té la nació i que són el resultat de segles d’història. Potser una de les primeres actuacions com a nou estat hauria de ser el de la protecció dels nostres bens culturals però, perquè fos així, caldria que la conselleria de Cultura emetés un escrit semblant al que plantejo més avall.

“Hem estat atents i ben educats, i hem fet el que ens demanaven malgrat considerem que el tribunal d'Osca no te cap mena de jurisdicció sobre els bens culturals del país, per això la resposta, ara, es clara: Benvolguts senyors, no ens sap cap mena de greu que els frescos que vostè pretenen que siguin objecte de litigi estiguin salvaguardats i ben conservats, nosaltres els hem recuperat i restaurat perquè –en el seu moment- vàrem fer un acord amb qui tenia capacitat legal per a fer-lo, si després se n’han desdit i els seus tribunals els han avalat no és un problema nostre perquè nosaltres considerem que els documents signats són vàlids.

Les institucions que ara corren a demanar-ne la restitució són les mateixes que en el seu moment no varen fer res per salvar els frescos, i si ara denuncien el préstec que tenim a perpetuïtat ells en sabran les seves raons, però nosaltres considerem totalment vàlida i ajustada a dret la cessió. Nosaltres hem complert i estem complint amb la nostra obligació, els vàrem salvar de la destrucció, els hem restaurat i conservat i, per tant, hem complert amb la nostra part cultural i ètica de la cessió que tenia per objecte la salvaguarda, la restauració, la conservació i l’exposició dels frescos romànics en perill de degradació i desaparició. Entendríem que algú pogués demanar la nul·litat dels acords si nosaltres no haguéssim complert amb la nostra part, però és evident que no és així.

Per tant, tenint en compte que hem complert, i s’estan complint, els objectius materials i culturals per als quals es varen signar els documents de préstec a perpetuïtat, tenint en compte que no considerem que cap tribunal forani pugui disposar dels ben culturals de la nació, no admetem que les obres que –aparentment- són objecte de litigi, puguin sortir del país.

Per tant cap de les obres que formen actualment el patrimoni de la nació podrà ser portada a fora, ni el qualitat de préstec, a no ser que se’n garanteixin la salvaguarda i el retorn, i hi hagi l’aprovació –per escrit- de la Conselleria, i és evident que Espanya no ens pot donar aquestes garanties.”

La CUP

Ara sembla que la CUP vol posar condicions per la moció de confiança, però resulta que en cap moment han fet el mes petit gest per reconèixer que es varen equivocar quan varen votar negativament el pressupost. L’escrit que vaig llegir, ja fa dies, era, com a mínim, curiós, totes les responsabilitats eren dels altres. S’evocava el passat amb paraules manllevades i es parlava del futur, però enlloc s’analitzava el present i la part de possible responsabilitat que hi haguessin pogut tenir ells.

Si es mira detingudament el seu escrit d’explicació –no pas de justificació-, queda clar que qualsevol que no sigui de la seva corda és subjecte de dubte per fets reals o possibles i, per tant, mancat de confiança.
Aquesta manera de fer és del tot estranya en un partit que no es considera de la vella escola. Et faig la punyeta i tot seguit et dic que has estat tu qui s’ha equivocat, és el que haurien fet els partits de la “España triunfante”, mai haurien dit públicament que s’havien equivocat perquè el pòsit democràtic que hi ha la l’estat espanyol és tan aparent, tan fi, que encara no els permet reconèixer l’error.

És cert que per la CUP un pacte, ni que sigui per escrit, no te cap mena d’importància. Perquè qui és que fa cas d’un pacte? Ells, no fumem! Potser els seus alcaldes i regidors els podrien explicar què és això d’un pacte.

M’agradaria que, per la moció, actuessin amb sentit de futur del país més que no pas amb sentit de partit.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

dilluns, 6 de juny de 2016

LA CUP DE MEMÒRIA DE PEIX I VOL DE GARSA ÉS LA CUPE



Em sembla que aquestes dues qualitats defineixen la CUP d’aquests últims temps. Des de fa uns mesos me n’adono que no hi entenc gaire res del que fan o proposen i, també, des de fa uns mesos, he procurat fer-los confiança amb l’esperança que “tot s’arreglarà, que no pot ser que aquesta vegada, també, perdem el tren”.

Però sembla que no. Ja em vaig clavar una santa patacada quan vaig veure que, si era per ells, no tindríem President, que els era igual el que passés. Aleshores m’havia d’haver adonat que, de fet, el país, la nació i el futur de tots plegats no els importa gens ni mica.

Fa uns mesos, gràcies a una actuació digne d’en Houdini, es va aconseguir que hi hagués President i que les coses s’encarrilessin. Fins i tot es va signar un pacte d’estabilitat. Bé, era el que ens pensàvem, però no! A la cantonada ja havien començat a oblidar-se’n.  Potser és que el que signen els diputats de la CUP i el paper de vàter tenen la mateixa utilitat.

Sembla que, segons ells, allò que havien signat no deia el que interpretaven tots els que no eren de la CUP. La interpretació correcta era la seva. Molt messiànic.

I ara acaben de fer un joc de mans assembleari per justificar, a la seva manera, que ens engeguen a tots plegats a fer punyetes. Els preocupa més el que diran o pensaran algunes de les seves “bases” que no pas l’objectiu per al qual està treballant el país. Això ens demostra que no tenen cap mena d’objectiu, ni a mig, ni a llarg  termini, tot és a curt termini.  S’assemblen a les garses, molt de soroll i poc vol.

Per això jo em pregunto, a qui beneficia el NO als pressupostos? El No als pressupostos beneficia a tots els qui no volen, ni accepten, el camí cap a la independència. Voleu dir que darrere de tanta faramalla escènica de la CUP no hi ha uns dirigents espanyolistes?  No seria res d’estrany, els anarquistes, passats els temps del ”Noi del Sucre”, eren espanyolistes.  Deixeu-me recórrer a una dita: “Obras són amores y no buenas razones”.

Fins quan, la resta de la CUP, els que toquen la terra i no pas només asfalt i totxo (la CUPE), pensen aguantar el tenir tan poca paraula?  Ah!, i no s’hi val a dir, dintre d’un temps: Ens hi vàrem quedar per veure si podíem encarrilar les coses des de dintre.Tot té un límit!

Aquests últims anys ens han ensenyat que, des de dintre, no es canvia mai res d'important. Quan no s’està d’acord en temes importants, i es veu que no hi ha res a fer, el millor que es pot fer és clavar un cop de puny sobre la taula, dir adéu al grup, seguir sent diputat i fer el que esperen el teus votants que facis, això sí que és ser conseqüent, la resta són excuses de mal pagador.


Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

dimarts, 31 de maig de 2016

Quien con crios se acuesta, meado se levanta



És un títol del tot estrany, però és el que m’ha semblat més adient per definir la situació política actual.

Fa uns mesos es va fer un exercici de política, quasi impossible, i es va decidir que, en comptes  de fer unes noves eleccions, el millor era aliar-se amb la CUP. És cert que, per fer-ho, hi varen haver renúncies importants per part de totes les bandes, Junts pel Sí va decidir que el seu candidat a la presidència quedés al marge i, els diputats de la CUP, varen signar un document de suport explícit al govern. El President Mas és al marge, tal com havia de ser, i els diputats de la CUP han complert el que varen signar?

Quan els representants d’un grup polític signen un compromís, després –el grup- no pot començar a dir: que sí, però que no; que si no hi afegeixes això, res de res del que s’ha signat,... però, quan aquest algú és la CUP, tot és possible, fins i tot desautoritzar, a pilota passada, els seus parlamentaris, tot s’hi val.

I tot perquè? Doncs perquè la CUP no és un partit polític, sinó un moviment, són un conjunt de persones que fan tot el possible per ser reconeguts, sempre, com l' “enfant terrible” de la política catalana.

L’única cosa que tenen en compte és si són fidels al 100% a les  idees, com més radicals i impossibles millor, que té el grup que, en aquells moments, remena el bacallà dintre la CUP. Per tant, no és gens estrany que ara surtin amb una esmena, a la totalitat, als  pressupostos.

Si ja no hi som, s’arribarà a un punt en el qual serà del tot impossible acostar més les posicions, aleshores què? El govern pot prorrogar els pressupostos, és cert, però qui els garanteix que, per una coma, no els aniran tombant totes les propostes legislatives que puguin anar fent?

Si, per la posició radical i tossuda de la CUP, els pressupostos no s’aproven, em sembla que els més saludable és esperar uns mesos i comprovar si, passat aquest temporal, ajuden i empenyen el carro, si no és així, doncs, tot a can Pistraus, anem a unes noves eleccions i, aquest cop, deixem-nos de plebiscitàries i de romanços que, els fets, demostren que no serveixen per a res. Que cada partit posi sobre la taula les seves propostes, i si el resultat de les eleccions dóna que el camí cap a la independència és el majoritari, doncs que el Parlament tiri endavant i, si no és així, doncs, de moment, a fer punyetes.

M’he esperat 70 anys, i em sembla que encara en podré esperar deu més. De paciència i voluntat per veure la nostra nació lliure, no me’n falten.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

dimecres, 6 d’abril de 2016

DEIXEM-NOS D’AUTONOMISMES, EL SEU NOM ÉS “ESPANYOL”



Ja n’hi ha prou de marejar la perdiu. Que de l’espanyol en diguéssim castellà va ser un invent de l’autonomisme. Va ser un intent per veure si l’estat ens considerava, també, als catalans, espanyols i protegia la llengua, la cultura i deixava enrere el “derecho de conquista”  i érem un país una mica més normal

Veritat que no ha estat així, que Espanya ha continuat amb els seus centenars de lleis, ordres  i decrets imposant l’espanyol? Que ha continuat sense considerar el català una llengua espanyola?  I, en aquest cas, més que mai, “Obras son amores y no buenas razones”. Doncs perquè ens hem quedat en l’autonomisme lingüístic? Devem ser la nació més mesella de l’univers, perquè en aquest cas, ni quan ens topem amb la roca no som capaços d’adonar-nos-en i canviar de direcció.

Devem ser els únics de tot el món mundial que li diem “castellà” a  l’“espanyol” i no ens ha servit de res. És que encara esperem alguna cosa, és que no ens atrevim a dir les coses pel seu nom?

Apa!, ja ha arribat l’hora d’espolsar-nos la por que encara portem amagada a cada cèl·lula del nostre cos tots els que som una mica grans (el dictador Franco va fer molt més mal del que sempre s’ha dit), i ja va sent l’hora que els més joves deixin de seguir-nos el joc que hem muntat durant tants i tants anys d’autonomisme.

A fora de Catalunya hi ha algú que parlant espanyol, quan li pregunten què parla, contesti “castellano”, veritat que no. O és que la “Real Academia de la llengua”, és la “Real Academia de la llengua castellana”, no, és “La Real Academia de la llengua espanyola”, veritat?

Doncs apa!, deixem-nos d’eufemismes i diguem-li "espanyol", així, en català, igual com els francesos li diuen en francès, etc

I que quedi clar que em sembla que per les relacions dels adults amb l’administració, seria bo que l’espanyol tingués reconegut el nivell de llengua oficial administrativa.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

dimarts, 12 de gener de 2016

GAT ESCALDAT DE L’AIGUA TÈBIA EN FUIG

Felicito al Sr. Carles Puigdemont, em sembla que, com a mínim, procurarà portar uns nous aires a la política catalana, i m’agrada. Li desitjo encert, constància i capacitat per passar olímpicament de les tonteries dels partits i de les editorials dels diaris. Ja sé que tot plegat és molt demanar, però per demanar no quedem, veritat?

M’ha agradat el gest de últim Borbó negant-se a rebre la Presidenta del Parlament, sembla que ha oblidat aquella dita tan espanyola que diu: No ofende quien quiere sinó quien puede”. En aquest cas, en comptes d’una ofensa ha estat un alleujament, sembla que hagi oblidat que hi va haver un Capet (que també es feia dir rei) que va tenir el mateix capteniment, va passar de nosaltres, i li vàrem dir adéu.

Centrant-nos ara una mica, no gaire, en l’acord, queda clar que hi ha un compromís ferm de treballar plegats, la qual cosa no vol pas dir que hagin d’estar d’acord en tot i, per tant, hi haurà actuacions del govern que es quedaran força lluny del que desitjaria la CUP, però que si estan en el full de ruta (aquell document que segons la CUP els va presentar Junt pel Sí, però que ells no feien seu, malgrat haver-lo estat negociant i acordant durant mesos), considero que hi haurien de votar a favor. En d’altres casos ens quedarem a mig camí, fins i tot del que posa al programa acordat, i em sembla que també hi haurien de votar a favor, perquè seria en la línia de ...

Aquest votar a favor en qüestions i propostes que no són les que ells proposarien i que no cobreixen el cent per cent de l’acord, és on em sembla que sorgiran els problemes, sobretot tenint en compte que si no es vol veure el conjunt i només es mira la realitat des d’un angle molt tancat, segur que sempre s’hi trobaran detalls per dir que no és el que s’havia acordat. Com si tots els detalls del futur es poguessin posar per escrit.

Per tant, em deixin dir que l’aigua encara és massa calenta per al meu gust i que tinc por d’escaldar-me. Començarem a anar bé si passen els mesos, no els dies, i la CUP deixa de d’etzibar a tort i a dret frases pensades per a ser titulars dels diaris (com ha fet el Sr. Salellas) i adopta el més suau i reposat de la Sra. Gabriel en la seva intervenció, que he de reconèixer que no em cau gens ni mica bé, però em va agradar en el to i en el discurs.

Va ser un canvi tan radical que he pensat en el conte de “Les set cabretes i el llop”, i no me’l trec del cap. El temps ens dirà si és, o no és, només farina.

El que em va deixar admirat va ser el MH President, quan encara era candidat. Seria d’agrair que procurés mantenir, encara que només fos de tant en tant, el to distès, clar i didàctic que va emprar a la rèplica, feia temps que no em divertia tant. S’ho agafin com vulguin, però vaig passar-m’ho bé.

M’agradaria poder dir que m’he tornat a equivocar amb la CUP, però ...

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

Visca la terra.

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”

dimarts, 5 de gener de 2016

DES DE LA TRISTESA

PER DIR AIXÒ, NO CALIEN TRES MESOS
No calien tres mesos fent veure que negociaven, perquè segons vostès no negociaven res, només eren uns espectadors davant l’obra de teatre que els estava oferint JxSí. Potser el seu objectiu, des del començament, era deixar passar el temps. Temps per saber què passava el 20-D i poder negociar amb Podemos una aliança d’esquerres per a les properes autonòmiques (ara ja en podem dir així).

Per a poder situar cada peça al seu lloc i potser entendre-ho una mica millor tot plegat, em permetin una mica de recordatori de la història recent,.

Quan el President Mas va convocar el 9-N, inicialment ERC i la resta varen dir que allò no era el que havien pactat i que no hi volien participar. En canvi la CUP varen ser els únics i primers que varen dir que en fronts anti no els hi trobarien pas. Aleshores, la resta, s’adonaren que s’estaven equivocant perquè en poques hores s’hi havien apuntant desenes de milers de voluntaris per a participar a la votació del 9-N, i varen decidir donar-hi suport.

El 9-N va ser un dia de joia col·lectiva, un dia que superava totes les tanques de partits, grups de pensament, fílies i fòbies. Aquell dia vàrem ser un sol poble amb un desig: la llibertat. Vostès varen demostrar que eren persones que sabien copsar l’impuls i els desitjos de la gent, i els ho vàrem agrair i, fins i tot ens vàrem emocionar amb l’abraçada.

Després el President va decidir, unilateralment, com la majoria de les seves encertades propostes, que si es formava una llista que reunís  el bloc independentista, convocava eleccions pel març/abril (el passat). ERC no va saber gestionar el tsunami d’il·lusió que havia general el 9-N i va sortir per petaneres amb unes argumentacions que només pensaven en el seu profit i no en el del país. La CUP des del primer moment va dir que no, amb arguments ideològics, però ja hi va entrar un argument personalista, en referència a la presidència (era la torna a l'abraçada), va ser la llavor del que n’ha resultat el fruit actual.

ERC, empesa, pressionada i masegada per totes les bandes, al final, va decidir que sí, que formaria part d’una llista de país. Però com que varen trigar tant a fer veure que es decidien, ja no era possible convocar les eleccions al març-abril i, mentrestant, Ciudadanos i Podemos tenien temps i s’anaven organitzant i agafant volada.

Bé, quan finalment tenim la nostra votació, el 27-S, resulta que la il·lusió ja havia baixat una mica, no gaire, però l’agraïment a la CUP continuava sent prou fort. Molts pensàvem que com havien dit que eren independentistes i que no deixarien el país a l’estacada, segur que farien tots els possibles per entendre’s amb JxSí, i que aniríem endavant.

Però resulta que no, que la CUP vol complir el cent per cent del que han dit (moltes de les promeses electorals, ara, són del tot impossibles de complir), i que prefereixen no poder complir res abans de deixar d’incomplir cap aspecte de detall. Perquè que el President sigui el Sr. Mas o un altre, davant de la possibilitat de muntar un estat, no deixa de ser una punyetera anècdota.

Quan ets dintre d’una gàbia, l’important no és qui va al davant, sinó sortir de la gàbia, un cop fora ja discutirem cap a on anem i qui lidera què; per això serveixen les votacions.

Conclusió, la CUP no vol la independència del país, la qual cosa no vol pas dir que no hi hagi independentistes, però no són els que manen. La CUP està bé com està ara, i volen poder seguir sent purs, això de negociar, això de cedir, és de dèbils, no fa per ells. Em recorden els cridaners marxistes universitaris de la meva joventut, perquè tots els que no pensaven com ells eren uns burgesos i uns traïdors a la classe obrera (encara que es fessin un tip de treballar per a poder-se pagar els estudis). Molts dels marxistes cridaners varen acabar al PSOE i uns pocs a Iniciativa. Sense comentaris.

Sobre la posició política de la CUP, pel que fa a la independència, encara que els pugui semblar una anècdota, que no m’ho sembla, em permetin recordar el que va dir el Sr. Arrufat respecte a la votació per les espanyoles del 20-D: Que si anés a votar votaria per Podemos.

La CUP ha estat coherent, perquè el que estava en joc era la unitat d’Espanya, i ja té clar amb qui aliar-se.

Durant una bona temporada, si us plau, no em parlin de la CUP, em sembla que es pot bandejar la il·lusió de la gent de moltes maneres, però no des de la meselleria i tractant-nos a tots d’estúpids. Nosaltres no som els responsables d’aquest despropòsit sinó els irresponsables de la CUP.

Ara, a esperar l’arribada de la Presidenta de la Generalitat (Sra. Ada Colau) o del President (Sr. David Fernàndez), tots dos per Podemos.

Fins d'aquí uns quinze dies, segons com vagi tot plegat.

F. Ponsatí

PS: Si us plau, Sr. Junqueres, encara que hagi deixat l’alcaldia del seu poble, perquè es pensava que el resultat seria un altre, el serial s’ha acabat, no hi vulgui afegir un capítol final, encara seria més trist.

Malgrat tot, Visca la terra..  

PS: Pel futur, ens cal disposar d'energies netes i renovables en un percentatge prou important com per no dependre d'España.

“EL FUTUR ÉS LA LLIBERTAT, EL FUTUR ÉS SER UN ESTAT.”