diumenge, 11 de febrer de 2018

QUE BONITA SERIA CATALUÑA SI NO FUERA ... VERDAD?



PRESIDENT, NO US HEU DE JUSTIFICAR
Molt Honorable President, no us heu de justificar de res. És cert que segurament us heu equivocat en alguna de les apreciacions sobre les possibilitats de resposta d’Espanya i que, ingènuament, vàreu pensar que en el pitjor dels casos no ultrapassarien la llei.

A les normes legals, des de fa força temps, els tribunals espanyols els fan dir el que els dóna la gana i les retorcen fins a fer-les coincidir amb el discurs dels seus polítics: “el de sagrada unidad de la patria”.

Una pàtria que no és res més que una estructura caduca, arcaica i que està organitzada per a continuar disposant d’una economia extractiva per a uns quants, i que té el seu fonaments, encara ara, en una història plena de sang i de testosterona. És un estat que no ha sabut negociar mai, i que només entén la superació de les diferències en clau de victòria, humiliació i anorreament de l’altre.

Des de fa més de 300 anys, nosaltres, els catalans, som la seva diana, com abans ho varen ser els jueus.

SENSE QUE SE N’ADONESSIN, JA ENS HEM FET GRANS
Nosaltres maldem per demostrar que ja hem crescut i que volem decidir per nosaltres mateixos, que ja tenim criteri, però no ens hem adonat que mai ens han escoltat i que, per tant, mai han canviat per a res el seu punt de vista sobre nosaltres, ni tenen la més petita intenció de fer-ho..

Per tant, President, heu fet el que havíeu de fer, i ho heu fet molt ben fet, ho heu fet perquè heu volgut respectar la voluntat del vostre poble, per això només us hem de donar les gràcies.

També us demanaria que, de la situació actual, no en cerquéssiu responsables fora dels que estan retorçant la llei, potser us serviria per esplaiar-vos, però no per unir la gent que vol, cadascú a la seva manera, el mateix que voleu vós.

UN TC AMB TICS DE MESTRE D’ESCOLA FRANQUISTA
Quan un TC arriba a l’extrem d’entrar a considerar com s’ha d’interpretar un reglament intern d’un Parlament, fins i tot abans que aquest Parlament faci cap mena d’actuació, és que estem davant d’un TC que té tics autoritaris. Em recorda alguns  mestres que vaig tenir i que per a ells només estava bé si feies les coses com ells les havien pensat, no hi podia haver cap mena de discrepància respecte a la seva dèria, si n’hi havia, castigat.

Si ens fixem en tot el que ha passat aquests últims temps, ens adonarem que España ens tracta com si encara fóssim a l’escola del més pur estil franquista. Per a ells som com infants als qui cal adreçar i fer anar pel bon camí, encara que sigui a hòsties, perquè, per a ells, “la letra con sangre entra”. Potser no us n’havíeu adonat, però aquest és el tractament que totes les metròpoli,  des de sempre, han donat als territoris conquerits.

UN MAL JUTGE I, POTSER, UN NOVEL·LISTA FRUSTRAT
Estic segur que el Sr. Pablo Llarena està convençut que està fent un gran servei a la seva pàtria i que, per tant, serà recompensat amb la presidència del TS o amb la creu d’Isabel la Catòlica o coses per l’estil (la Sra. Lamela ja ha estat premiada).

La novel·la (literàriament molt dolenta) que esteu escrivint té tot de personatges sinistres, amb molt males intencions i, per tant, són poc de fiar. Per això no té res d’estrany que hàgiu decidit mantenir-los segrestats perquè tots plegats són més dolents que la tinya i són molt tossuts i malintencionats, i serien capaços de mentir per poder-ne sortir.

Tot plegat seria per llogar-hi cadires, si no fos que és un clar exemple de prevaricació i d’estar aplicant una pena, sense judici, a unes persones que tot el seu mal és no pensar com vós i com volen els membres del TC. Ara suposo que n’esteu del tot orgullós, però oblideu que per sobre de la injustícia espanyola hi ha altres tribunals, com el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).

M’agradaria veure-us la cara quan el TEDH digui que el que heu estat fent és un clar acte de prevaricació i que, com a conseqüència, cal restituir tots els drets i llibertats a tothom qui estigui dintre la causa general que heu muntat entre el govern central, el TS i el TC, i que cal compensar-los adequadament per tot el patiment que els heu causat, a ells i a les seves famílies.

EL TC VA SER UN BON MESTRE
De totes maneres de què m’estranyo? Si els primers de jutjar les suposades intencions,  i no els fets, varen ser els del  TC, i es varen quedar tan amples i satisfets. Per tant heu tingut un bon mestre i suposo que esteu la mar de tranquil perquè ningú, dintre de l’estat, us vindrà a picar el crostó. Només esteu seguint l’estela del TC. Entre tots plegats esteu deixant ben palès que la justícia espanyola és tan i tan justa que no arriba ni a l’aprovat.

Em sembla que si estigués en el vostre lloc em cauria la cara de vergonya de fer el que esteu fent: mantenir a la presó “preventiva” a quatre persones que si alguna cosa han demostrat que són és que són pacífiques, cíviques i solidàries. De fet el que més us molesta  és que no diguin, també, que no volen la independència del seu país. I després direu vós i altres caragirats, que no els manteniu tancats per les seves idees.

Suposo que negareu qualsevol insinuació que vagi en la direcció de considerar-vos més un novel·lista-jutge-prevaricador que no pas un jutge-professional, però quan el TEDH hagi dictaminat, el vostre  orgull personal quedarà ferit i, amb el temps, tots aquests mèrits als quals ara us sembla que hi teniu dret us faran nosa, i en privat acabareu admetent que per decapitar el procés vau inventar-vos tot un fil argumental i vau escriure una novel·la, forçant fins a l’extrem la interpretació de la llei, i ho vau fer fins a fora de la llei.

No voldria equivocar-me, però em sembla que sou d’aquells que pensen: “Que bonita seria Cataluña sinó fuera por los catalanes!”, i obliden que si aquesta societat i aquest país és així és gràcies als que hi som, els catalans, els vells i els nous (més aviat, aquí, ara, tots som nous).

No em sap gens de greu que tots els vostres esforços i mentides no serveixin per a res,  perquè el nostre desig d’independència, de ser tractats com a majors d’edat, continua viu.

F. Ponsatí

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguoral.cat

diumenge, 21 de gener de 2018

DE LA DEMOCRÀCIA A L’ARISTOCRÀCIA



Des del moment que les qüestions polítiques, o sia les qüestions de govern que afecten als ciutadans, no s’encaminen a través del diàleg i la negociació entre els polítics i s’estan derivant cap els jutjats, s’està creant una nova forma de govern, la dels aristòcrates.

Potser algú de vosaltres es pensarà que de què carai parlo ara, “d’aristòcrates”, apa, va, si pràcticament no n’hi ha. I aquí hi ha l’error. Que no es deixin veure no vol pas dir que no formin una grup amb un gran poder, i que no l’exerceixin, l’única cosa que passa, a diferència d’altres temps, és que no ens n’adonem. Ara estan dintre les estructures i ocupen els nusos de la xarxa de poder perquè ells són els intèrprets de la legalitat.

Potser encara algú està pensant que parlo de la llotja del Bernabeu o del l’Íbex 35, o d’aristòcrates amb títols rimbombants, no, no i no! Si fos així seria molt més senzill plantar-los cara, perquè tindrien noms i cognoms i, amb una bona investigació, segur que se’ls podrien trobar molts punts dèbils. No, els nusos de la xarxa actual que són els qui, realment, estan començant a governar a l’estat espanyol en comptes dels polítics. Aquests últims han estat incapaços de fer la seva feina i s’han inhibit, per això els jutges del TC, del TS, de l’AN i els dels Tribunals Superiors de Justícia han ocupat el seu lloc.

Juguen la partida amb tots els avantatges. Per les mateixes lleis que han elaborat els polítics, estan en una situació privilegiada d’intocabilitat, fins al punt que no els cal rendir comptes de res i, per molt que s’equivoquin o per molt parcials que siguin, mai ningú els dirà clarament que s’han equivocat ni se’ls demanaran responsabilitats, perquè són un grup compacte i fan por. Els jutges dels graons més alts de la judicatura sembla com si allò que fan i allò que diuen fos la veritat absoluta, la certesa i que, per tant, ells fossin inqüestionables. De fet, és així, i només es controlen entre ells per vetllar per la conservació de l’”stato quo”.

Fixeu-vos que fins i tot decideixen, sense que ningú els ho hagi demanat, com s’ha d’interpretar el reglament del Parlament de Catalunya. El que pensem o deixem de pensar, el que vulguem o votem, no els importa gens ni mica, ells estan per sobre del bé i del mal. És el que ha fet el Sr. Llarena, del TS, quan l’Oriol Junqueras li ha demanat de ser traslladat a Catalunya per poder anar a les sessions dels Parlament. La resposta és per llogar-hi cadires: delega el teu vot (que és com dir-li, educadament, fes-te fotre). La qüestió és fer mal a tots els qui considera els caps de la declaració unilateral d’independència, els caps de la revolta pacífica. No hi ha cap més raó per mantenir-los en presó preventiva, i si cal inventar-se violències inexistents, doncs s’inventen.

Aquests aristòcrates són persones molt intel·ligents que, aprofitant la manca de líders polítics espanyols, han vist una oportunitat per deixar la seva marca en la conducció de l’estat. Es consideren estat i, alhora, servidors de l’estat. Per tant, qualsevol cosa, persona, entitat o idea que vagi en contra de l’estructura del seu estat o d’alguns dels seus pilars considerats fonamentals (la indissoluble unitat de la pàtria), encara que sigui de forma absolutament pacífica i fent ús de drets fonamentals d’expressió i de manifestació,... , se’ls troba al davant i, sense cap mena de vergonya, per a ells la mentida no existeix, poden crear qualsevol narració per fer que els fets lliguin amb les seves decisions i les justifiquin.

La declaració d’independència va ser una declaració sense força jurídica i, per tant només política, però l’estan atacant amb els antibiòtics més forts que disposen, així volen assegurar-se que no anirà a més i es tallarà de soca-rel qualsevol possible rebrot. Volen escarmentar aquells que consideren responsables/culpables de voler canviar la situació en la qual, ells, s’hi troben tant i tant bé, i que consideren que forma part de l’ànima del seu estat.

Són la forma actual de govern, és a l’ombra i hi continuarà perquè els interessa més que no pas sortir a plena llum del dia, però és clarament un govern aristocràtic, o sia un govern d’uns pocs molt ben preparats que es consideren el nucli dur de l’estat. L’estat són ells. Són els Felip V del segle XXI. La democràcia, què és això tan vulgar?

Això sí que és un cop d’estat, i no ho sembla.

F. Ponsatí

Catalunya, 22 de gener de 2018

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguoral.cat

diumenge, 7 de gener de 2018

ELS TRES REIS DE PONENT

Hi havia una vegada, en un país molt llunyà, el nom del qual no me’n vull recordar, que una vegada tres persones que consideraven que estaven per sobre del bé i del mal, reunides al voltant d’una taula, es varen posar a faular, o sia, a inventar-se històries i coses per l’estil.

Ara un n’explicava una i els altres hi acabaven d’afegir els detalls i la sal, després li tocava el torn a l’altre i després al tercer, i així, de mica en mica, anaven construint una narració fantasiosa i imaginativa que no tenia res a veure amb la realitat, perquè si una part de la narració era una mica versemblant, l’arraconaven, volien que la seva narració no tingués res a veure amb res semblant, sinó ja no es podria dir que allò que contaven era una faula, i ells es consideraven els majors faulistes del regne, per això se’ls anomenava els tres Faulistes Suprems.

Era tanta la seva habilitat que, a les seves narracions, feien que els pobres se sentissin culpables de ser pobres, que els pacífics fossin responsables que els seus veïns fossin estossinats per la policia, deien que amb el seu posat i maneres de fer pacífiques, havien provocat, les forces de l’ordre i aquestes s’hi havien hagut de tornar davant de tanta gosadia.

Els nostres tres faulistes anaven fent i, en voleu saber una de bona, doncs varen començar a inventar-se què passaria si ..., vaja com si tinguessin una bola de vidre que els permetés veure el futur, i els va semblar que era una de les millors idees que havien tingut, perquè així ja no haurien de patir si el que contaven s’assemblava o no a la realitat, senzillament tot ho explicarien com si ..., i així era impossible que no els sortís una narració rodona. D’aquesta manera ningú podria discutir si convertien les víctimes en culpables.

No sé si explicar-vos la faula que diuen que varen escriure els nostres tres Faulistes Suprems, ho intentaré, però segur que no ho faré tan bé com ells, ja em perdonareu.

El personatge de la faula és un ocell, un ocell de color groc cridaner, un oriol. Tots sabem que els oriols són una mica tossuts i que els agrada la llibertat, i és exactament el que volia, ser lliure i tenir de companys altres ocells, també lliures.

L’oriol anava amunt i avall, volant cap aquí i cap allà, engrescant als altres ocells perquè s’animessin a volar cada dia més alt i una mica més enllà. Cada cop hi havia més ocells que el seguien i l’escoltaven, i això no agradava gens ni mica al Gran Ocell Manaire. Fins que un dia, l’oriol, va caure en un parany i el varen engabiar.

L’oriol tenia ganes de sortir a volar, a córrer pel cel, volia anar amb la seva família i portar-los tot de coses maques, i explicar-los tot d’històries, que en sabia moltes.

Així és que va demanar als qui el tenien engabiat que el deixessin sortir, que ell no havia fet mai mal a ningú i que era un ocell pacífic, una mica tossut, potser sí, però pacífic. Els Engabiadors Suprems li varen posar una condició, podria sortir si es deixava eixalar (escurçar les ales), així no podria volar i no podria anar amunt i avall explicant les seves errònies idees.

La resposta de l’oriol va ser clara i contundent, si li escapçaven les ales i no podia volar, ja no podria fer com els altres ocells, ja no podria ser lliure i no podria explicar el que pensava. No tindria els drets que ha de tenir un ocell, i es va negar a deixar de pensar i d’explicar el que pensava.

Els tres Engabiadors Suprems ja havien trobat l’excusa perfecta per deixar-lo tancat i, encara més, donar-li la culpa ell. Així és que els tres Engabiadors Suprems li varen dir: No som nosaltres qui prenem la decisió de deixar-te a la gàbia, sinó que ets tu amb la teva tossuderia i les teves idees qui fa que t’hagis de quedar tancat a la gàbia. I se’n varen anar a dinar molt satisfets de la feina feta.

Bé, potser me n’oblidava de dir-vos que els tres Faulistes Suprems, els qui creen faules com aquesta, cobren dels qui manen i, per tant, no té res d’estrany que facin dir i fer aquestes coses que agraden tant al Gran Manaire Suprem, perquè ja se sap, pobrets, qui té el cul llogat no seu quan vol, i nosaltres, ignorants, no entenem res del que fan, ni les faules que expliquen, ni perquè continua engabiat l’oriol. 

Ell només vol volar, explicar el que pensa i ajudar als altres ocells a viure una mica millor, i tot fet amb paciència, tranquil·litat i dignitat. Potser és que només vol fer d’ocell, i tots sabem i està escrit, que hi ha un dret fonamental dels ocells que diu: Si ho desitgeu, heu de poder volar. 

De totes maneres, pel que expliquen els tres Faulistes Suprems això importava un rave als Engabiadors Suprems, i al que sembla que l’importava encara menys, i estava la mar de satisfet, era el Gran Ocell Manaire.

Per tant, glòria i llaors per al Gran Manaire Suprem i als seus fidels servidors, els tres Faulistes Suprems que, a través d’una bonica i ben treballada faula, han justificat, amb un «per si de cas ...», que l’oriol continués tancat.

Malgrat el poc respecte que demostren els faulistes cap els drets fonamentals dels ocells, desitjo a tothom que el 2018 ens porti il·lusions renovades, i paciència i voluntat per a portar-les a terme.

F. Ponsatí

divendres, 15 de desembre de 2017

EL JUTGE JUST



Un rei d’Algèria que es deia Bauakas, volia saber si era cert el que havia sentit dir sobre un jutge que vivia en una de les seves ciutats, i que era capaç de discernir la veritat en un moment, sense deixar-se enredar per cap bergant. Bauakas es va vestir com si fos un marxant i se’n va anar a cavall cap a la ciutat on vivia el jutge.

Quan va entrar-hi, un captaire esguerrat se li va acostar i li va demanar una caritat. Bauakas li va donar diners i, quan ja se n’anava, el captaire se li va arrapar al vestit.

 Què vols ara? – va preguntar –li el rei-. No t’he donat diners?

 M’has fet una caritat –va dir el captaire- ara fes-me un favor. Deixa’m venir amb tu a cavall fins a la plaça major, que, si no, els cavalls i els camells em trepitgen.

Bauakas el va deixar seure darrere seu sobre el cavall, i el va portar fins la plaça major. Allà es va aturar perquè baixés, però el captaire es va negar a desmuntar.

 Ja hem arribat a la plaça. Que no baixes? –va preguntar-li Bauakas.

Per què hauria de fer-ho? -va contestar el captaire. Aquest cavall és meu. Si no me’l vols tornar, haurem d’anar a veure el jutge.

Sentint com es barallaven, la gent es va reunir al seu voltant, cridant:

- Aneu a trobar el jutge! Ell us ho decidirà!

Bauakas i el captaire així ho van fer. Com que al jutjat hi havia diversa gent, el jutge els atenia per torn.  Abans que els toqués a ells, Bauakas i el captaire van sentir un lletrat i un pagès. Hi havia anat a causa d’una dona: el pagès deia que era la seva muller, i el lletrat que era la seva. El jutge se’ls va escoltar tots dos, va callar un moment i aleshores va dir:

- Que la dona es quedi aquí amb mi, i vosaltres torneu demà.

Quan se’n van haver anat, un carnisser i un tractant d’oli es van presentar davant del jutge. El carnisser anava tot cobert de sang, i el tractant d’oli, d’oli. El carnisser portava uns diners a la mà i el tractant d’oli la hi tenia agafada.

Estava comprant oli a aquest home – va dir el carnisser-, i quan em treia el portamonedes per tal de pagar-l’hi, m’ha agafat la mà i ha intentat de prendre’m tots els diners. Per això us hem vingut a veure així, jo agafant el portamonedes i ell agafant-me la mà. Però els diners són meus i ell és un lladre.

Aleshores va parlar el tractant d’oli:

Això no és veritat – va dir. El carnisser m’ha vingut a comprar oli, i quan jo li n’he vessat una gerra, m’ha demanat que li descanviés una moneda d’or. Quan jo m’he tret els diners i els he posat sobre el banc, ell els ha agafats i ha intentat d’escapar-se. Jo li  he agafat la mà, com podeu veure, i l’he portat aquí davant vostre.

El jutge es va quedar callat un moment i aleshores va dir:

- Deixeu-me els diners aquí i torneu demà.

Quan els va tocar el torn, Bauakas va explicar què havia passat. El jutge se’l va escoltar i aleshores va demanar al captaire que parlés ell.

Tot això que us ha dit no és cert –va dir el captaire. Ell s’estava assegut a terra, i quan jo entrava a la ciutat, m’ha demanat si podia muntar-lo a cavall amb mi. L’he assegut darrera meu sobre el cavall i l’he portat fins on ell volia anar. Però, quan hi he, arribat, s’ha negat a baixar i m’ha dit que el cavall era seu, la qual cosa no és certa.

El jutge va pensar un moment i després va dir:

- Deixeu el cavall aquí i torneu demà.

L’endemà es va reunir molta gent al jutjat per tal d’escoltar les sentències del jutge.

Primer van passar el lletrat i el pagès.

- Emporta’t la teva muller  - va dir el jutge al lletrat-, i doneu cinquanta cops de fuet al pagès.

Aleshores el jutge va cridar al carnisser .

-Els diners són teus –va dir-li. I, assenyalant el tractant d’oli, va dir:

-Doneu-li cinquanta cops de fuet. Aleshores va cridar Bauakas i el captaire.

- Series capaç de reconèixer el teu cavall enmig de vint més? –va preguntar a Bauakas.

-I tant –va respondre-li.

I tu? – va preguntar al captaire.

I tant, - va contestar el captaire.

Vine amb mi –va dir el jutge a Bauakas.

I se’n varen anar a l’estable. Bauakas va reconèixer de seguida el seu cavall entremig dels altres vint. Aleshores el jutge va fer venir el captaire i li va demanar que li indiqués quin era el seu cavall, el captaire el va reconèixer i el va assenyalar.

Llavors el jutge va tornar al seu seient.

Agafa el cavall, que és teu –va dir a Bauakas. I doneu cinquanta cops de fuet al captaire.

Quan el jutge va marxar del jutjat per anar-se’n cap a casa seva, Bauakas el va seguir.

Què vols? – va preguntar-li el jutge-, que no t’ha satisfet la meva sentència?

Sí que m’ha satisfet –va contestar Bauakas. Però m’agradaria de saber com us ho heu fet per a descobrir que la dona era la muller del lletrat, que els diners eren del carnisser, i que el cavall era meu i no del captaire.

De la següent manera: aquest matí he fet cridar la dona i li he dir: «Omple’m el tinter, si et plau.» Ella l’ha agafat, l’ha rentat de pressa i bé, i l’ha omplert de tinta; era per tant una cosa que estava acostumada a fer. Si hagués estat la muller del pagès, no ho hauria sabut fer. Això m’ha demostrat que el lletrat deia la veritat. Quant els diners, ahir els vaig posar en un vas ple d’aigua, i aquest matí l’he anat a mirar per veure si havia pujat gens d’oli a la superfície. Si els diners haguessin estat del tractant d’oli, haurien estat untats d’oli de les seves mans. Però no n’hi havia gens; per tant, qui deia la veritat era el carnisser. Saber de qui era el cavall ha estat un xic més difícil. El captaire l’ha reconegut enmig de vint d’altres, com ho has fet tu. Tanmateix no us he pas portat a l’estable per veure qui de vosaltres reconeixia el cavall, sinó a qui de vosaltres el cavall reconeixia. Quan tu t’hi has acostat, ha girat el cap i ha acostat el coll cap a tu; però, quan  s’hi ha acostat el captaire, ha aixecat una pota i ha tirat les orelles enrere. He reconegut, per tant, que tu eres el veritable amo del cavall.

Aleshores Bauakas va dir al jutge:

Jo no sóc cap marxant, sinó el reu Bauakas. Vaig venir aquí per comprovar si era cert el que deien de tu. I ara he vist que ets un jutge just. Demana’m el que vulguis, que t’ho concediré com a recompensa.

LLEÓ TOLSTOI. 

El meu comentari personal i un parell de reflexions: Un jutge just no s'inventa situacions inexistents per empresonar o castigar, sinó que es basa en la conducta de les persones. És un jutge just el Sr. Llarena?

Em sembla molt clar que no, i que en canvi és un cas clar de prevaricació i manipulació intencionada d’unes eleccions. Diuen que no són presos polítics, però el seu desencarcerament provisional o la continuïtat del seu empresonament depèn de condicions polítiques.

F. Ponsatí

Catalunya, 15 de desembre de 2017

Ens cal una societat futura amb uns bons fonaments de cohesió social, més justa i, si és possible, encara més participativa i solidària.

Des de l’escola del futur ..., i si pogués ser ja des d’ara, hauríem d’esforçar-nos per fer que la pobresa i la marginació no fossin mai més hereditàries. Per començar a assolir-ho ens cal que TOTA la mainada, quan acabi la primària i encara més la secundària, sigui capaç d’entendre el que escolti, comprendre el que llegeixi i expressar-se en català, oralment i per escrit, de forma socialment correcta.   www.llenguoral.cat